Cap sorpresa. Aquesta mateixa setmana hem sabut que l’impost extraordinari a la banca romandrà vigent i que, en sentit contrari, l’impost a les energètiques decaurà a finals d’aquest any després que, aquests darrers dies, Junts per Catalunya, el partit liderat per l’expresident Carles Puigdemont, s’hagi mostrat reticent a prorrogar-lo si això representa la pèrdua d’inversions a territoris com Tarragona.
L’advertència de Repsol de blocar inversions previstes per valor de 1.500 milions d’euros, i que anaven destinades a llocs com el Camp de Tarragona, entre d’altres, és el que va empènyer els juntaires a oposar-se a la continuïtat d’aquest gravamen especial.
Val a dir que és precisament en aquesta zona, a Tarragona, on Repsol té previst aixecar, amb una inversió de 1.100 milions d’euros, una planta que transformi els residus en combustible per mitjà d’una tecnologia que té escassa competència a Europa.
Actualment la petroliera espanyola té el seu centre operatiu a les terres tarragonines, amb 1.400 llocs de treball directes, i perdre aquesta nova planta — segons declaracions del mateix conseller delegat de Repsol, Josu Jon Imaz, la companyia estava sospesant traslladar-la al centre industrial que té a Sines, Portugal, per l’increment de les taxes inicialment previstes a Espanya— no tan sol tenia afectacions directes en els plans de l’entitat sinó que impactava de ple en el mercat laboral del territori.
Amb la negativa de Junts, doncs, el Govern espanyol es queda sense l’impost a les energètiques i, per consegüent, afronta un 2025 també sense els 1.164 milions d’euros que aquest passat exercici havia recaptat per aquest concepte.
Sabem de fa temps que les grans corporacions, amb el seu capitalisme desbocat, tenen segrestades moltes de les decisions que prenen els nostres representants polítics, per no dir totes. Aquestes són les regles de joc que hem acceptat i que ens encotillen.
He de dir que sóc la primera en posicionar-se a favor de les inversions al territori, de la prosperitat de les nostres companyies i de la creació de llocs de treball i del benestar social. Això sempre. I és des d’aquest prisma que puc compartir i fins i tot recolzar el posicionament de Junts per Catalunya. Per tant, sí, celebrem-ho, victòria assolida.
Però que ningú s’equivoqui. Repsol, Cepsa, Iberdrola, Endesa i Naturgy, les principals empreses afectades per aquest gravamen, no són precisament entitats que es trobin en situació de precarietat financera. Tan sols cal fixar-nos en el cas de Repsol, per posar un exemple, que l’any 2023 va declarar uns guanys de 3.168 milions d’euros, i que ara, aquest 2024, ha fet públic un resultat net de 1.792 milions d’euros fins el setembre. I malgrat això, a pesar d’aquestes elevades xifres i els quantiosos dividends per als seus accionistes, la companyia fa trontollar milers de llocs de treball per l’aplicació d’una taxa de l’1,2% sobre vendes i prestacions de serveis a les empreses elèctriques, gasistes i petrolieres amb facturacions superiors a 1.000 milions d’euros.
“Si no hi ha un entorn fiscal i regulatori estable, les inversions a Espanya es paralitzaran”, afirmava dies enrere la companyia. Aquest és el peatge de cotitzar al mercat borsari. Multiplicar beneficis, any rere any, sense aturador, sense importar res ni ningú.
Agradarà més o menys el que diré, d’això va la llibertat d’opinió i d’expressió sempre es faci amb respecte, però no, no és de rebut que empreses amb beneficis d’aquesta magnitud — no oblidem que parlem de milers de milions d’euros— i que de ben segur també acumulen un munt d’exempcions fiscals sobre la base de l’enginyeria fiscal, qüestionin la viabilitat de determinats projectes amb xantatges i declaracions amenaçants, simplement per no voler pagar impostos. I encara menys quan són companyies nascudes a Espanya, amb un profund arrelament i amb seu a la mateixa capital. Aquestes, especialment, haurien d’apostar per la inversió continuada al territori i la creació de riquesa amb més i millors oportunitats laborals.
Beneficis? Per descomptat, sempre. De fet, el benefici és la veritable raó de ser de qualsevol empresa. No hi ha cap organització, ni aquí ni enlloc del món, a excepció de les empreses públiques i les entitats sense ànim de lucre, que no tingui per objectiu generar guanys. Però en un sector tan estratègic com és el de l’energia, que impacta significativament en el dia a dia de la població, caldria exigir corresponsalitat en l’augment de la despesa social. No es tracta en cap cas de matar la gallina dels ous d’or, tal i com algunes veus han manifestat públicament. Es tracta de tenir unafiscalitatjusta i més redistributiva. Accionar una recaptació progressiva sobre les grans fortunes, i invertir- la de manera òptima i diligent en serveis i prestacions socials que garanteixin una societat funcional per a la immensa majoria. En definitiva, corresponsabilitzar els més rics, i les estructures financeres que utilitzen, del manteniment de la societat.
Ens podem permetre el luxe de perdre projectes com el de Repsol? Probablement no, clarament no. La llàstima de tot plegat és que sempre guanyen els mateixos. Els rics cada cop són més rics i els pobres cada vegada són més pobres. I res fa preveure que aquesta desigualtat econòmica deixi d’engrandir
