Podríem dir que aquesta última setmana d’agost ha estat una d’aquelles setmanes tèbies, descafeïnades. Ni fred ni calor, ni carn ni peix. Mentre mitja Catalunya escurava al màxim els darrers dies de vacances, l’altra mitja s’incorporava a la feina, a desgana, amarada per l’enyorança d’uns dies plàcids que tardaran a repetir-se.
I enmig de tanta contrarietat, quan la majoria de mitjans d’aquí i d’allà omplien portades i seccions senceres amb la ja esperada condemna a cadena perpètua de Daniel Sancho per la mort violenta d’Edwin Arrieta, aquí, a casa nostra, a Catalunya, com qui no vol la cosa, passava totalment desapercebuda una notícia que hauria d’abrandar totes les alarmes i sacsejar de dalt a baix el nostre sistema educatiu.
Coneixíem, mig d’amagatotis, que un total de 31.404 alumnes que havien formalitzat la preinscripció per estudiar Formació Professional aquest curs 2024-2025 encara no tenien plaça assignada entre les seves 10 peticions. I si bé la nova consellera d’Educació i Formació Professional, Esther Niubó, reaccionava a la notícia a través de la xarxa social X i demanava disculpes a tots els afectats, la realitat és que ara per ara, quan manquen tan sols dues setmanes per a l’inici del curs escolar, tenim més de 30.000 nanos pendents de la fase extraordinària de repesca. Una nova convocatòria que se celebrarà entre el 12 i el 16 de setembre i en la qual es repartiran les 10.384 places que resten, 4.838 de grau mitjà i 5.546 de grau superior.
I és que la Formació Professional (FP) ha deixat de ser l’aneguet lleig de la societat. Lluny ha quedat allò de que “la FP és per a ximples”. De fet, avui més que mai la Formació Professional s’ha consolidat com una elecció real d’èxit personal i laboral. És i serà generadora d’oportunitats i atendrà els requeriments d’una societat versàtil i allunyada de l’estatisme, sempre des de l’equitat, el progrés i el desenvolupament del coneixement.
En aquest sentit, la consellera ha assegurat que “és una prioritat del govern reforçar el sistema públic de formació professional” i s’ha compromès a fer “tot el que estigui en les seves mans” perquè el curs vinent no es reprodueixi aquesta situació.
I qui dia passa, any empeny. La història es repeteix, malauradament. I jo em pregunto…, com podem permetre que un gruix tan important d’alumnes comenci les classes setmanes després d’haver iniciat el curs escolar?, com expliquem als pares i als alumnes aquest desgavell en el procediment d’adjudicació de places?, com podem respondre de braços plegats i al·ludint a un any vista?
I l’altre punt i per mi encara més greu. Què en fem de l’altre gran gruix d’alumnes que quedaran sense cap alternativa formativa? Parlem d’uns 20.000 joves que quedaran sense opció, a la intempèrie, un imposat i no desitjat any sabàtic que estroncarà les seves vides.
Si amb la pandèmia ja vam constatar una profunda pèrdua d’aprenentatges i un agreujament de les desigualtats educatives de nens i adolescents, i recentment vam viure el daltabaix de Catalunya a l’informe PISA, ara sumem un altre any en què l’oferta educativa pública del nostre país és precària i visiblement insuficient.
Cal no oblidar que Catalunya continua entre els països amb més joves poc qualificats i sense estudis postobligatoris, tot i haver reduït considerablement les xifres d’abandonament escolar prematur en les darreres dècades des d’un 32,9% l’any 2008 a un 14% l’any 2023.
La realitat és que cap govern, ni els d’Espanya ni els de Catalunya, han fet mai una clara aposta política en favor de l’educació: infantil, primària, secundaria, formació professional, formació continua, formació universitària, recerca.
Veiem com se succeeixen els anys, dècades senceres, caminen governs de tots els colors i es repeteixen els mateixos discursos de sempre. I res es mou. La manca d’atenció i de recursos en educació (professorat, nombre d’alumnes per aula, metodologia, eines didàctiques, infraestructures, personal de suport..), debilita i empobreix la nostra societat.
Topem altra volta amb la gran assignatura pendent, la inversió. Els diners que avui destina Catalunya a cada alumne (5.229,5 euros per cada estudiant aquest curs 2023-2024 si la comparativa es fa amb els pressupostos d’Educació d’aquest any) disten dels 6.082 euros que, de mitjana, inverteixen la resta de països del continent europeu.
I si bé l’any 2009, la Llei d’educació de Catalunya va disposar que, en un període de vuit anys, els recursos assignats al sistema educatiu s’havien d’incrementar progressivament fins que representessin, com a mínim, el 6% del producte interior brut (PIB), actualment la Generalitat de Catalunya hi destina tan sols el 3,82% del PIB.
Les polítiques educatives influeixen en el grau de desenvolupament del país, són un pilar fonamental en la prosperitat de qualsevol territori. L’educació és el motor que impulsa el progrés, la innovació, el creixement econòmic i la competitivitat. Un sistema educatiu sòlid i a l’abast de tota la ciutadania és cabdal per bastir una societat equitativa i garantir-ne el seu futur.
Des d’aquí, doncs, apel·lo als nostres representants polítics, més enllà de les sigles i conviccions, a no posar-se de perfil. Ens cal unitat i acció. No hi ha lloc per als impassius. Prou pilades i excuses. Necessitem propostes i solucions. Fets.
