Tant se val que en diguem “emprenedors” o “start-ups”. Tant se val que caiguem en eufemismes sobrers, denominacions genèriques sotmeses a la correcció política, anglicismes prescindibles o encerts semàntics que puguen definir amb eficàcia nous conceptes. Al remat, parlem de nous empresaris o noves empreses que miren de desbrossar i obrir camí, com s’acostuma a fer en aquest país de fa segles. Al final, parlem d’economia productiva que s’ha d’ajustar a la demanda i a les sensibilitats socials de cada moment. Aquestes sensibilitats han anat augmentant les exigències a mesura que la societat ha anat prenent consciència de la necessitat de preservar el medi, d’alimentar-se de manera més sana, d’assegurar que cap animal prenga més mal del necessari o de col·laborar tant com puga ser per evitar la crisi climàtica que ja no nega gairebé ningú.
Governs i legisladors ha anat acomodant les noves normatives a aquestes sensibilitats, que han arribat a convertir-se en exigències. Res a dir, des d’un punt de vista civilitzatori o de progrés humà. El problema, però, arriba quan aquests criteris queden condicionats per una ideologia que pretén anar més enllà. El problema per a alguns -per als nous empresaris o les noves empreses- arriba quan aquells que els han de facilitar la iniciativa creuen fermament en la necessitat de deixar de créixer. Quan, fins i tot reconeixent-ho de manera explícita, consideren necessari decréixer.
A partir del moment en què les opcions polítiques partidàries fervents del decreixement arriben al poder o poden prendre decisions, l’economia se’n ressent de manera greu.
És el que passa ara mateix i exactament a Barcelona. És el que passa, d’una altra manera, diguem-ne més suau, a Catalunya. Els poders que han de facilitar l’assentament de noves iniciativa, de noves empreses, els compliquen la vida sovint de manera insuportable. I després encara n’hi ha que parlen de les opes que plantegen descaradament governs com el de Madrid o el d’Andalusia. És molt fàcil competir amb les administracions catalanes a l’hora d’atraure projectes o iniciatives empresarials. Només cal que els qui hi aspiren miren de no fer-les inviables.
Si a aquesta voluntat política de bloqueig hi afegim, a més, les traves habituals pròpies d’administracions que han convertit la burocràcia en un laberint angoixant o el rebuig més o menys popular que genera qualsevol proposta que “impacte” en el paisatge, el resultat final és un model de país que aspira, en la pràctica, a decréixer. No té cap sentit, doncs, publicar després de manera periòdica el PIB nostre de cada any o les xifres mensuals de l’atur.
El paradigma d’aquesta tendència és la producció d’energies alternatives. Traves burocràtiques, voluntat política i rebuig social han situat Catalunya a la cua dels seus homòlegs europeus.
Potser sí. Potser entre voluntats i correccions polítiques, entre rebuigs socials i traves administratives, Catalunya acabarà decreixent de debò. Hi comptarà amb el suport d’un Estat centrípet que ha decidit assolar la perifèria. N’hi ha que s’hi han resignat i que ja ho han assumit. Però llavors la pregunta que se’n deriva és òbvia i immediata: qui mantindrà l’estat del benestar a Catalunya en les pròximes dècades?
