Fa tot just una setmana, el Congreso espanyol votava en contra de convalidar un reial decret llei que va adoptar el títol informal de “Decreto anti-apagones”. Cal una mica de context: els reials decrets llei (RDL), tal com estan definits al sistema parlamentari espanyol, són una iniciativa discrecional del Gobierno que entra en vigor el moment de la seva publicació, però precisament llavors comença un compte enrere de trenta dies en els quals una majoria dels diputats han de convalidar-lo. Aquest sistema, doncs, permet una resposta àgil a problemes urgents, si bé no permet adoptar mesures que no comptin amb el suport de la majoria parlamentària. La clau de la qüestió és que, en aquests trenta dies, la norma està vigent – per tant, si no es convalida, “decau”, però no s’elimina la vigència dels trenta dies anteriors.
Els lectors potser recordareu que a principis d’any hi va haver un gran rebombori per l’anomenat “Decreto Ómnibus”, que va accentuar la faceta teatral del Congreso i va convertir en un escandalós circ televisat la discussió de certes qüestions inconnexes, moltes d’elles pròrrogues de mesures adoptades en resposta a la invasió d’Ucraïna per part de Rússia i a crisi energètica derivada. Em refereixo als abonaments gratuïts de transport públic, o a la reducció d’impostos – el peatge elèctric – per a la indústria electrointensiva. Certament, aquella ocasió incloïa un farciment més divers: l’anomenat “palacete del PNV”: el retorn a propietat autonòmica d’un actiu immobiliari que el franquisme s’havia apropiat, i que una part de l’oposició, capitanejada per PP i Vox, va aprofitar com a excusa per fer descarrilar el decret complet, amb l’argument – força raonable, per cert – que no s’haurien de barrejar qüestions de gran importància i que generen consens i altres que clarament generen divisió parlamentària en un paquet indissociable per veure si això genera prou pressió contextual per a aprovar-ho tot plegat. Aquell dia de gener va passar exactament el mateix que dilluns passat: el reial decret llei estava en vigor des del 23 de desembre, però no es va convalidar, de tal manera que va decaure.
Fixem-nos en el cas de la reducció de peatges elèctrics per a la indústria electrointensiva. Segons dades del baròmetre de l’Associació Espanyola de Grans Consumidors d’Energia (AEGE), actualitzades el passat 21 de juliol, el preu de mercat de l’electricitat a Espanya és d’uns 69€/MWh, a França de 51 €/MWh i a Alemanya de 89 €/MWh. En sumar-hi i restar-hi taxes, impostos, càrrecs i subvencions, el preu per a la indústria d’Espanya queda en uns 63 €/MWh, a França en uns 23 €/MWh i a Alemanya en uns 43 €/MWh. És a dir, la indústria intensiva en energia fa front a un preu de l’electricitat un 170% superior al de França i un 46% superior al d’Alemanya, fonamentalment degut als impostos i càrrecs. Una situació que evidentment converteix la gran indústria espanyola en no competitiva, ja no davant de geografies com Turquia o Marroc, sinó respecte a la resta d’Europa. Com els lectors podeu imaginar, això l’aboca al tancament. Precisament la setmana passada va aflorar un informe que posava xifres al fenomen: un 25% de la indústria espanyola ha tancat des de l’any 2000 fins al 2025, és a dir, s’avança a raó d’un 1% anual en el cessament definitiu d’operacions de la indústria espanyola, un ritme que ens portaria a no tenir ni una sola indústria activa l’any 2100. Aquesta situació ja ens ha costat més de 700.000 llocs de treball de qualitat en el que portem de segle.
Doncs bé, així les coses, la reducció de peatges elèctrics era un dels elements que estava dins el decret Ómnibus aprovat el 23 de desembre, que va decaure el mes de gener enmig de retrets pel “palacete del PNV”. Fins al desembre, l’impost elèctric per a gran indústria gaudia de la reducció vigent des de la invasió d’Ucraïna; de desembre a gener va estar vigent pel decret, després decaigut. El juny s’aprova el reial decret llei “anti-apagones” rescatant aquesta mesura amb efectes retroactius des del gener. Per tant, les factures emeses entre juny i juliol retornaven l’impost pagat entre gener i juny. Al juliol, torna a decaure: aquest cop no es convalida el decret llei “anti-apagones” davant d’excuses inexplicables. La qüestió s’ha complicat tant, que ara el dubte jurídic és si una factura emesa a finals de juny que tira enrere retroactivament un impost pagat el febrer sobre la base d’un marc legal vigent fins al juliol és comptablement correcta avui, o cal revertir-la.
Sorgeixen diverses preguntes. Es plantejarà un tercer decret llei retroactiu? Els diputats de l’oposició tornaran a prioritzar el show populista mentre es desintegra a gran velocitat la indústria del país? Algun assessor de comunicació dels partits de l’oposició aconseguirà elaborar una justificació del posicionament contrari que sigui menys vergonyosa que la darrera? Algú explicarà a la indústria com funciona la comptabilitat en aquesta nova era de decrets efímers i retroactivitats estranyes? És necessari demostrar la debilitat del Gobierno cada dia, o potser els ciutadans espanyols ja ho han entès, que estem davant un Gobierno extremadament dèbil? Aporta alguna cosa, a banda de destruir teixit econòmic, fer aquest joc polític si alhora no hi ha una finestra d’oportunitat per plantejar una moció de censura? Qui pagarà la factura de tota aquesta mediocritat política?
A la darrera pregunta, trobo que la resposta és prou clara, a la vista dels esdeveniments: la indústria.
