Les grans xifres de l’economia espanyola no deixen de generar estupefacció. Com més més fràgil –pel joc de majories parlamentàries– i més assetjat –per la campanya inclement del PP– malviu el govern de Pedro Sánchez, millor va tot. Atenció! L’indicador econòmic més determinant a Espanya ha estat tradicionalment l’índex d’ocupació. Podrien haver-n’hi més –de fet, n’hi ha que incideixen directament en l’atur–, però en un Estat on aquesta variable és gairebé de supervivència, tots els altres factors sempre queden en un segon pla.
No es veu, per exemple, enlloc un parte mensual, semestral o anual, que faça referència a la productivitat. I les xifres d’importacions o exportacions tampoc semblen cridar gaire l’atenció. Ni les de creació de noves empreses o les del registre de patents… Per això el nivell d’ocupació laboral pot enganyar perquè no entra al fons de la situació real. En tot cas, combinat amb el creixement del PIB, òbviament indica tendències, ni que siga de manera superficial.
I què diuen aquestes xifres relatives a l’atur corresponents al mes de maig? Que a Catalunya hi ha hagut una reducció de 6.198 desocupats en comparació amb el d’abril. Que el nombre total d’aturats se situa ara en 319.519. La quantitat més baixa corresponent a un mes de maig des del 2008. I que la dada de treballadors afiliats a la Seguretat Social és la millor des que hi ha constància de la sèrie històrica. Però les xifres diuen també una altra cosa. Concretament, que el sector serveis va ser el que va registrar una reducció més forta de l’atur (4.307 treballadors), mentre que l’agrícola només en va restar 247; la indústria, 751, i la construcció, 704.
No cal ser gaire agut per deduir que aquesta xifra de serveis afecta en gran part el sector turístic. Els detractors de la plaga se n’han de fer creus, perquè el turisme no deixa d’augmentar i incorpora una població laboral que els altres sectors no són capaços de generar. L’agricultura, en comparació, tot just li suposa el 5 per cent i la indústria, el 15. Els adversaris del turisme que envaeix cada dia Barcelona i, en temporada cada any més llarga, les platges catalanes poden fer tants escarafalls com vulguen, però aquesta fauna, tan menystinguda i fins i tot odiada, és la que genera més llocs de treball i la que més alimenta la recaptació de l’Estat.
Sense deixar-se emportar per aquestes fòbies, però, la reflexió sobre quina ocupació es genera a Catalunya mereix una atenció tan necessària com estèril. Estèril perquè els principals obstacles que en dificulten el creixement en sectors clau –com ara, la indústria– es mantenen. Les dificultat que llancen contra les empreses per nàixer o per créixer totes les administracions –les quatre capes en què s’articula l’administració a Catalunya: local, nacional, estatal i europea– no es redueixen, malgrat totes les declaracions de bones intencions de la Generalitat. A l’hora de reduir les traves burocràtiques angoixants que els uns i els altres escampen, en què s’ha notat la millora amb el canvi de l’Ajuntament d’Ada Colau a Jaume Collboni o de la Generalitat de Pere Aragonès a Salvador Illa? Pel que fa a la reducció de la fiscalitat que castiga les empreses en els trams o els imposts denominat “autonòmics”, hi ha hagut cap canvi que valga la pena destacar per evitar la fugida d’empreses cap a altres territoris?
Les paradoxes es multipliquen. Els més acèrrims detractors del turisme són els que més han complicat el creixement dels altres sectors. I els que haurien d’haver reduït la fiscalitat o les traves administratives ara, des dels governs, miren cap a un altre costat.
