Luis González Seara va ser ministre d’Educació, Cultura i Esports sota la presidència d’Aldolfo Suárez. Aquella anomenada Transició, de mal caràcter per les greus interferències dels qui no la volien transitar de cap manera, es va moure entre convulsions, sang i protestes. Protestes universitàries, per exemple, que va haver de reprimir l’exfalangista Rodolfo Martín Villa, ministre d’Interior, o d’empomar el sociòleg centrista González Seara.
Durant el curs 89-90, en una de les variades vagues universitàries que es es van encadenar, després de la manifestació de rigor a Barcelona, els estudiants se saltaven els controls del metro apinyats sota el crit “Que pague Seara”. Però, és clar, no era el ministre qui els pagava, aquells bitllets, sinó l’ajuntament, els usuaris i, de retop, els pares d’aquells rebels.
El mateix efecte que produïa en les persones sensates el sentit d’aquell minúscul acte de protesta es reprodueix ara davant la lectura d’una recent enquesta del Centre d’Investigacions Sociològiques sobre política fiscal a Espanya. Una de les dades que més ha alterat les pies consciències és el rebuig a pagar imposts, que es concreta sobretot entre els jóvens de gènere masculí.
Més enllà de les xifres i la concreció d’aquesta actitud en aquest darrer cas, cal constatar que no es tracta d’una tendència nova, perquè ja fa anys que, en successius sondeigs, la franja d’edat masculina i jove denota una profundíssima desconfiança contra la utilitat i la gestió del sistema tributari. En aquesta darrera enquesta el 40 per cent dels jóvens afirma sense remordiments que “sense imposts, tots viuríem millor”.
Es fa difícil de creure que els que arriben aquesta convicció tan categòrica se la creuen al peu de la lletra. No se sap mai, però més aviat la sentència deu manifestar un cabreig que va molt més enllà, general. En aquesta franja de la població el desconcert dels estudis, la precarietat laboral, la migradesa dels sous, la dificultat enorme per pagar un lloguer o assumir una hipoteca, la convivència en aparença obligada de no poder abandonar la casa dels pares han anat generant un malestar i una impotència generals que ja semblen crònics. Aquesta malestar i aquesta impotència no es limitem només a expressar-se a través de la protesta fiscal, sinó que es concreta també políticament en l’avanç persistent de la intenció de vot que afavoreix les formacions d’extrema dreta entre la joventut.
No és estrany, doncs, que una part d’aquesta protesta acabe dirigint-se cap a la recaptació dels imposts que ells també han d’afrontar. El fet que el rebuig siga molt més constatable en els hòmens mereixeria un estudi a part. En tot cas, hi ha un sentiment generalitzat que sempre ha acompanyat aquesta mena d’enquestes. Hi ha un substrat experiencial característic de la majoria de la població d’aquesta part del món que considera que “tothom enganya” i que “amagar ingressos no perjudica a ningú”. Encara ara en alguns sectors, sobretot entre autònoms, la pregunta obligada “Amb factura o sense?” és del tot usual.
Afirmen els experts que una part del rebuig entre els jóvens a les obligacions fiscals són conseqüència de les consignes que fan circular influencers de got i ganivet, també jóvens, que propugnen pagadíssims la desobediència i la trampa tributàries, o el canvi de domicili a Estats molt menys “opressius”. És ben curiós que una colla de privilegiats aconseguesquen el fervor d’una certa multitud en condicions socials molt menys gratificants que les d’ells.
La recaptació tributària a Espanya s’ha articulat en els darrers anys molt més sobre una base intimidatòria i sancionadora que sobre una convicció social ferma. Com es pot convèncer els contribuents de les bondats del sistema si el màxim símbol de l’Estat ha estat durant dècades un corrupte? Qui més exemple hauria de donar ha estat un defraudador fiscal que sempre ha actuat amb impunitat constitucional i que ha acabat amb acords privilegiats a què no pot aspirar cap altre mortal.
Com es pot contribuir fiscalment amb un cert sentit de la solidaritat, a més, si, en el cas concret de Catalunya, la desproporció del que es dona i del que es rep és tan exagerada? O què poden sentir els contribuents també catalans si són usuaris d’una companyia ferroviària pública que els destrossa cada dia la vida laboral i la familiar?
L’amarga conclusió final és que l’únic sistema que pot perpetrar l’administració tributària en aquest país per mantenir l’ordre és la intimidació i la coacció sancionadora. Molt bé. Però que vigilen, perquè una part cada dia més forta de la joventut –i no només a Catalunya, sinó a tot l’Estat– els replica “Que pague Seara”!
