El resultat d’aquestes darreres eleccions no deixa gaires opcions per a l’estabilitat parlamentària -i, per derivada, econòmica- d’Espanya. L’estabilitat política a Espanya és una quimera i no cal ni temptar-la. Des que se’n va fer el recompte final -a falta del vot per correu, que no farà miracles- va quedar clar que Alberto Núñez Feijóo no pot ni tan sols aspirar a formar govern. Les declaracions de la nit electoral són les que han de ser i queden molt bé, però tenen una vida més curta que la de les mosques. Com que, d’entrada, el suport de Vox li és inevitable, tan amable companyia en descarta d’altres. Les descarta pràcticament totes. Ni bascos ni catalans, més enllà dels partits d’obediència espanyola estricta, li garantiran la majoria que el candidat del PP necessita per a ser investit. Feijóo, doncs, ja pot donar per descomptat que, si no és amb la complicitat del PSOE, no té res a fer. Els gests d’aquests dies no passaran de ser fum i simbomba.
Qui més clar va veure la mateixa nit electoral el recorregut del resultat del Partit Popular va ser Santiago Abascal, que va carregar, quan els resultats ja eren irrevocables, contra els uns i els altres -sobretot, contra Feijóo i la premsa malvada habitual- per haver-se equivocat d’estratègia i haver impedit el triomf de l’” alternativa”. Per al candidat de Vox, Espanya torna a quedar en mans “de comunistes i separatistes”. Com el 31. Roda la roda. Ací l’única que ja l’ha presa, l’alternativa, ha estat el torero Vicente Barrera. El seu líder haurà d’esperar.
Per la banda del PSOE sobta l’eufòria desbocada amb què Pedro Sánchez va celebrar -més que no rebre- els resultats del seu partit. El candidat socialista va proclamar que havia repetit els vots de les darreres eleccions i que PP i Vox no sumaven, als crits de “No passaran! No passaran!” amb què l’obsequiava l’obsequiosa audiència. Entre exclamació i exclamació es va descuidar de dir si havia felicitat el guanyador de les eleccions -que no va ser ell-, com fins ara havien fet tots els candidat socialistes quan perdien. També es va oblidar d’un detall que no deu considerar important: e PSOE només pot obtenir la majoria parlamentària que el seu candidat necessita si la passada de rasclet inclou aquesta vegada Junts. I Junts ha explicitat, una vegada i una altra, que no els tindrà si no entra en una alçada de negociació que cap partit d’obediència espanyola pot tolerar.
Va sobtar també la nit electoral l’exultació amb què Yolanda Díaz rebia els resultats. La candidata de Sumar va amollar, expansiva, que des de l’endemà es posava “a dialogar amb totes les formacions progressistes i demòcrates per garantir un govern a Espanya”. Li va venir d’un pèl que no proposara presidir-lo ella mateixa.
S’alzinen com s’alzinen Sánchez i Díaz, els resultats són els que són. I ells no fan la majoria necessària per investir el candidat socialista si no és amb Míriam Nogueras. Ara mateix es fa difícil destriar qui és més lluny de poder govern, si el PP i Vox o el PSOE i Sumar.
I és aquí on entra l’establishment. En la darrera entrevista que li va fer Jordi Basté, Carles Puigdemont va afirmar que ell no negocia “amb masovers”, perquè qui mana a Espanya és “l’establishment”. És a dir, el rei, els jutges i els grans empresaris -aquells que hem convingut a denominar, en síntesi encertada, l’Ibex 35. Si Carles Puigdemont té un bri de raó, ara aquest establishment econòmic -abans que ho faça el rei- mamprendrà a pressionar per aconseguir l’abstenció del PSOE en la investidura d’Alberto Núñez Feijóo com a president d’un govern format exclusivament amb ministres del PP.
Òbviament, aquesta intenció contradiu les grans paraules de Pedro Sánchez i els càntics dels seus seguidors la nit electoral. Perquè, encara que siga sense Vox, si el candidat del Partit Popular acaba investit, hauran “passat”. Aquesta és l’única fórmula que permetria que l’establishment s’estalvie el tràngol d’unes noves eleccions i, si no l’estabilitat que anhela, sí obtenir almenys un govern amb qui encetar legislatura. S’hi doblegarà l’aparentment indomable Pedro Sánchez? O ho farà el seu partit al preu de prescindir-ne? Quin és el poder real d’aquests grans empresaris? No trigarem gaire a saber-ho.
2 
1 
