En les darreres dècades, les polítiques de conciliació s’han convertit en un dels terrenys més actius de la intervenció pública. Les raons són ben conegudes: les desigualtats en les responsabilitats domèstiques i familiars expliquen una part molt important de la bretxa salarial de gènere, condicionen les trajectòries laborals de les dones i afecten fins i tot la natalitat. Però, de vegades, una política dissenyada per a un objectiu acaba generant efectes inesperats en àmbits que d’entrada no hauríem imaginat. És el cas del permís de paternitat obligatori i la seva relació amb la violència de gènere.
Un estudi recent de la investigadora Marta Curull-Sentís, presentat com a job market paper —el treball acadèmic principal amb què s’acrediten els joves investigadors que entren al mercat laboral acadèmic— basat en dades administratives de Catalunya, i aprofitant la reforma del 2019 que va introduir dues setmanes obligatòries de permís de paternitat, ofereix una conclusió rellevant: el permís de paternitat redueix gairebé a la meitat la violència de gènere greu en els tres anys posteriors al part. No és una associació casual, sinó un resultat causalment identificat gràcies al fet que la reforma creava un llindar clar: els pares de criatures nascudes just després de l’1 d’abril de 2019 estaven obligats a prendre el permís; els de criatures nascudes just abans, no.
L’estudi combina la discontinuïtat de la data de naixement amb un grup de control de l’any 2016 per corregir estacionalitats tant dels parts com de la violència, el darrer any sense cap reforma que ampliés el permís de paternitat. Amb registres sanitaris diaris a escala individual, incloent diagnòstics per agressió, maltractament o lesions compatibles amb violència de gènere, s’obté una mesura especialment fiable dels casos més greus, aquells que arriben al servei d’urgències. Aquest punt és important: les dades policials o d’enquestes sovint pateixen infradeclaració, mentre que l’hospital registra les conseqüències mèdiques més visibles.
Els resultats són contundents. A partir del primer any de vida del nadó, les dones amb parelles elegibles per al permís obligatori presenten una probabilitat entre 0,5 i 0,9 punts percentuals inferior de patir un episodi de violència greu, una caiguda que equival a un 42–55% respecte del nivell previ a la reforma. L’efecte no és ni anecdòtic ni passatger: es manté durant, com a mínim, tres anys després del part. També s’han descartat explicacions alternatives, com ara canvis en la freqüència de visites al metge o modificacions en la manera com es diagnostiquen les agressions.
La pregunta clau és, òbviament: per què passa això? La resposta més intuïtiva, que el permís obligatori augmenta la implicació dels pares i reforça la igualtat dins la llar, no és la que troba l’estudi. O, si més no, no és la principal. L’evidència apunta cap a un mecanisme diferent: l’augment de separacions. Les dades de l’Enquesta de Població Activa mostren que les mares exposades a la reforma tenen un 13% menys de probabilitat d’estar casades i una incidència un 20% superior d’indicar que estan solteres en els anys següents al part.
La interpretació és clara: el permís obligatori incrementa el temps de convivència en un moment especialment delicat, quan la parella afronta canvis profunds. Aquesta convivència intensificada actua com un “xoc d’informació” sobre la qualitat de la relació. Quan la relació és bona, el permís no altera gran cosa. Però quan hi ha indicis de maltractament latent, control o comportaments agressius, el temps compartit permet detectar-ho aviat i, sobretot, facilita que la mare surti abans de l’entorn perillós. La violència no disminueix perquè els agressors “millorin”, sinó perquè les potencials víctimes tenen l’oportunitat de detectar abans un potencial clima hostil i fugir-ne.
És possible que algú llegeixi aquesta conclusió amb un cert neguit. Que una política pública generi més separacions pot semblar, d’entrada, una mala notícia. Però aquí cal fer un matís important: el que disminueix és la convivència amb parelles violentes. I això, en termes de benestar, és inequívocament positiu. L’objectiu d’una política de suport a les famílies no pot ser conservar totes les llars a qualsevol preu, sinó afavorir entorns segurs per a adults i infants.
El resultat ens recorda una lliçó més general: les polítiques de conciliació no són només una qüestió laboral, sinó que també transformen, a vegades profundament, la vida privada. Entendre aquests efectes indirectes és essencial per dissenyar polítiques més justes i més eficaces. En aquest cas, el missatge és clar: un bon permís de paternitat no només pot promoure la igualtat; pot, literalment, salvar vides.
