El govern de François Bayrou ha caigut després de només vuit mesos, víctima d’una moció de confiança perduda estrepitosament a l’Assemblea Nacional francesa. Macron s’ha afanyat a nomenar Sébastien Lecornu, el ministre de defensa, com a nou cap de l’executiu. Amb Lecornu, Macron ja ha designat cinc primers ministres en aquest segon mandat, tres d’ells en poc més d’un any, i dos dels darrers van caure per mocions de censura o de confiança. El que passa a França té una aparença coneguda: és la inestabilitat política crònica que associem amb Itàlia, un país que va fer de la rotació constant de governs un tret identitari durant dècades. Que França comenci a assemblar-se a Itàlia no és només un acudit irònic; és un senyal preocupant per a l’economia europea i per a l’estabilitat institucional de la Unió.
La crisi actual té un nucli molt concret: la sostenibilitat fiscal. Bayrou va decidir jugar-se-la presentant un pla de retallades de 44.000 milions d’euros i sotmetent-lo a votació en un Parlament on sabia que no tenia majoria. La jugada, presentada com un acte de coratge històric, va acabar essent un suïcidi polític. El diagnòstic del primer ministre era inapel·lable: França acumula un deute del 113% del PIB, un dèficit proper al 6% i unes finances públiques que no encaixen amb el model de benestar vigent. Però el consens s’esberla en el remei. Per l’esquerra i l’extrema dreta, el culpable de l’hemorràgia no és l’Estat ni la despesa, sinó Emmanuel Macron i la seva obstinació tecnocràtica.
A diferència d’Itàlia, França no pot atribuir la seva feblesa a una estructura institucional fragmentada ni a un sistema electoral hipermultiplicador de partits. Té un règim semipresidencialista pensat justament per garantir estabilitat. Però ni el disseny constitucional resisteix quan el Parlament és ingovernable, sense majories possibles i amb tots els blocs polítics disposats a assestar cops al president. El paral·lelisme amb Itàlia, doncs, ja no és només quantitatiu —el nombre de governs en pocs anys— sinó qualitatiu: la incapacitat estructural de prendre decisions impopulars, de gestionar la disciplina fiscal i d’afrontar els reptes socials amb una mínima continuïtat.
No cal dir que el problema no és només francès. La Unió Europea observa amb alarma aquesta deriva perquè el pilar francoalemany continua essent essencial per a qualsevol avenç comunitari. Alemanya està immersa en la seva pròpia crisi econòmica, amb una indústria en retrocés i un govern de coalició feble. França, mentrestant, corre el risc d’entrar en una espiral de governs efímers, protestes al carrer i bloquejos parlamentaris. En aquest escenari, qui marca l’agenda europea? Qui és capaç d’impulsar reformes fiscals, industrials o de seguretat comunes? La incapacitat de París per ordenar casa seva és una mala notícia per a Brussel·les.
A més, la qüestió fiscal francesa no és un detall tècnic: és una amenaça directa per a l’euro. Les agències de qualificació ja tenen el dit al gallet i els mercats no són insensibles a la imatge d’un Estat endeutat, políticament fracturat i amb un govern incapaç d’aprovar un pressupost. De fet, en els darrers dies la prima de risc francesa fins i tot ha superat l’italiana, un símbol que la segona economia de la Unió ha passat a ser percebuda com un focus de fragilitat igual o més preocupant que el tradicional “malalt crònic” de l’eurozona. Si Itàlia ha estat històricament el principal motiu d’inquietud dels mercats, França no pot permetre’s el luxe de disputar-li aquest paper. Els desequilibris de París són senzillament massa grans per ser ignorats. París no pot jugar a ser Roma.
Lecornu haurà de provar d’evitar unes eleccions anticipades que les enquestes auguren com un terreny propici per a Marine Le Pen. Però la finestra és estreta: el pressupost ha d’estar presentat a l’octubre i validat abans de final d’any. Sense pressupost no hi ha govern, i sense govern hi ha urnes. França segueix atrapada en un cercle viciós que recorda massa al vell escenari italià.
Hi ha una ironia amarga en tot plegat. França sempre s’ha vist com l’antítesi d’Itàlia: centralista, jacobina, amb institucions fortes i amb la capacitat de projectar lideratge europeu. Però avui la realitat és tossuda. La República, com Itàlia abans, s’ha convertit en un laboratori d’inestabilitat i en un test de resistència per a la integració europea. Si París no troba un camí de disciplina i de consens, no només es juga el futur del seu model social. Es juga també l’equilibri de tot el projecte europeu.
