En un primer moment –vejats miracle– va ser Foment del Treball Nacional i qui va enlluernar propis i estranys considerant –en públic i sense escrúpols– que l’acord de finançament que han tancat Esquerra i el govern Pedro Sánchez no alça un gat per la cua. Ara ha estat la Cecot. La patronal –la patronal estricta catalana– no acostuma a donar aquestes alegries.
Xavier Panès, el president de la petita i mitjana empresa del Vallès, ha estat taxatiu. Les seues declaracions radiografien amb una exactitud exasperant –exasperant per a Esquerra– la bondat i les maldats del pacte amb el govern de l’Estat. Panés ha advertit que el nou finançament no resol “el problema estructural” del dèficit fiscal que arrossega Catalunya de fa dècades. Proclamar que 4.700 milions d’euros anuals no són mocar-se en mitja màniga és de justícia, però advertir alhora que amb aquesta quantitat, per molt anual que siga, no n’hi ha prou per cobrir la manca de finançament que pateix la Generalitat és més de justícia encara.
Òbviament, encarar la qüestió com Déu mana i no com puguen suportar “les altres comunitats autònomes” –que no suporten res que que tinga origen “separatista”; és a dir català– no és fàcil. Tot ha de passar mil filtres i quan es negocia amb el PSOE el mateix PSOE n’és el primer.
Té mèrit el que ha aconseguit Esquerra? I tant. Però és el mateix partit republicà el que ha repetit durant anys les xifres amb què la Generalitat ha valorat el dèficit fiscal català. Unes xifres que es movien –i es mouen– entre els 15.000 i els 20.000 milions anuals. És important haver frenat aquesta sagnia amb 4.700? Segur. L’hemorràgia que malfereix l’economia catalana es mantindrà? Ben segur també.
El problema potser arriba quan és el mateix president d’Esquerra Republicana qui sentencia que aquest és “el millor acord de finançament de la història”. En primer lloc, perquè cada vegada que Convergència i Unió o la mateixa Esquerra van acordar-ne un amb el govern de l’Estat de torn sempre van declarar, pagadíssims, que aquell era el millor pacte de la història. I segonament, perquè això no és gran cosa. En un país que pateix el dèficit fiscal que pateix Catalunya, i que ha estat tantes vegades enredrat amb fórmules de transferència de cistelles i percentatges d’imposts que després han quedat en no res, dir “el millor acord de la història” no vol dir gran cosa. Sobretot, quan aquest “millor” no comporta cap reforma estructural del model en comú, que continuarà lligant Catalunya.
Amb un mínim d’honestedat, el líder d’un partit polític ambiciós nacionalment hauria de reconèixer que l’acord a què ha arribat és un pas endavant important, però alhora que no ha pogut arribar més lluny. És a dir, com dirien en castís, que més val perdre que més perdre. Però això no és guanyar. Perquè en tots aquests fangars els catalans estan més que escarmentats.
Dit tot això, resulta ben curiós que haja estat la patronal –gran i petita– catalana la que ha denunciat que el rei va nu. Ni Foment ni la Cecot han destacat precisament en els darrers temps per una actitud brava en qüestions sobiranistes. Bé està que ara facen una passa més que un dels partits independentistes que va liderat el dit procés. Però Foment i la Cecot haurien de portar aquesta exigència –santament justa– a tots els fòrums estatals en què es mouen. És cert que darrerament ho han fet davant Sánchez i els seus ministres. O haurien de continuar fent, amb molta més vehemència, quan el PP i els seus sequaços de l’extrema dreta arriben al poder.
