Quan pensem en polítiques industrials exitoses, sovint imaginem subsidis a empreses o la creació de gegants industrials estatals. Però la història del Japó de la Restauració Meiji (1868-1912) ofereix un exemple molt més subtil —i possiblement molt més efectiu— del que significa una “bona” política industrial: proveir béns públics específics per a l’activitat econòmica, com el coneixement tècnic codificat en la llengua vernacla.
Durant el segle XIX, el Japó era una societat feudal, agrícola i aïllada del món occidental. No obstant això, en pocs anys es va transformar en una potència manufacturera. Aquesta transformació fulgurant no es pot entendre sense posar el focus en la política de traducció i codificació del coneixement tècnic impulsada per l’Estat japonès. A diferència d’altres països asiàtics que també es van obrir a Occident, el Japó va ser l’únic que va industrialitzar-se amb èxit durant la primera onada de globalització. La clau? L’accés massiu al coneixement tècnic en japonès.
Aquest és precisament l’objecte d’estudi d’un excel·lent treball empíric d’història econòmica on els autors demostren que la major part del coneixement tècnic codificat —manuals, llibres d’enginyeria, tractats industrials— del segle XIX estava només disponible en quatre llengües europees: anglès, francès, alemany i italià. Aquestes llengües representaven el 84% de tots els llibres tècnics l’any 1870. Això significava que els països amb llengües vernacles distants d’aquestes quedaven, literalment, exclosos del saber industrial modern. Per exemple, el 1870 només hi havia 72 llibres tècnics disponibles en àrab, mentre que els bibliotecaris japonesos van aconseguir col·leccionar més de 1.800 llibres tècnics en japonès en tan sols 17 anys — el període 1870-1887—, superant els existents en alemany.
Aquesta codificació massiva del coneixement no va ser espontània. Va ser una inversió pública deliberada. Entre 1870 i 1910, el govern Meiji va traduir llibres tècnics, va crear diccionaris anglo-japonesos, va encunyar milers de nous termes científics, i va subvencionar traductors —el 74% dels quals eren funcionaris públics, quelcom que indica la importància del govern en la provisió d’aquest bé públic. Aquesta política, aparentment menor, va crear el que l’historiador econòmic Joel Mokyr anomena “alfabetització tècnica”: la capacitat d’un empresari o treballador de llegir i entendre manuals sobre maquinària, processos químics o tècniques de producció. L’any 1910, el japonès ja era la segona llengua amb més llibres tècnics del món —només superat pel francès— amb més de 10.000.
L’impacte va ser enorme: la quota d’exportacions manufacturades japoneses es va disparar del 20% el 1885 al 60% el 1895, i els nivells de productivitat van augmentar fins a situar el país entre els més eficients del món industrialitzat. Els autors analitzen la relació entre l’oferta de coneixement tècnic i la productivitat a escala sectorial, i troben que aquesta només augmentava en aquelles indústries amb més coneixement codificat disponible —i només després que el Japó assolís l’alfabetització tècnica. És a dir, l’impacte del coneixement només es materialitza un cop el capital humà pot absorbir-lo. Les indústries més beneficiades van ser, precisament, les que disposaven de més manuals, traduccions i terminologia codificada. Ras i curt,, el desenvolupament industrial japonès no es va desencadenar per la liberalització comercial ni per la creació d’empreses públiques, sinó quan l’Estat va proporcionar als agents econòmics les eines per entendre, adaptar i aplicar tecnologia estrangera.
Un altre aspecte revelador és que el Japó no va seguir el camí clàssic de l’estat empresari. Les empreses públiques creades pel govern sovint van fracassar, i moltes es van privatitzar a la baixa. Els subsidis directes a empreses industrials van ser insignificants. En lloc d’intentar “escollir guanyadors”, el govern va optar per crear les condicions perquè els emprenedors poguessin accedir al coneixement i desenvolupar les seves activitats amb criteri tècnic propi. És un exemple clar del que avui anomenaríem una política industrial basada en béns públics: infraestructures de coneixement, educació i capital humà.
Aquest cas ofereix lliçons valuoses per a l’actualitat. En un moment en què molts governs tornen a parlar de política industrial, l’exemple japonès ens recorda que no sempre cal subvencionar empreses per fomentar el desenvolupament. De vegades, la millor inversió és la que construeix infraestructures de coneixement: diccionaris, traduccions, manuals, formació. En definitiva, la millor política industrial del segle XIX potser no va ser una fàbrica ni un ferrocarril, sinó un diccionari. I el Japó ho va entendre abans que ningú.
