Cuidar és una activitat fonamental per a la vida. Tanmateix, en les societats capitalistes i patriarcals, aquesta activitat essencial ha estat històricament relegada a l’àmbit domèstic i invisible, assumida majoritàriament per dones en l’esfera privada. Amb la incorporació massiva de les dones al mercat laboral i l’envelliment accelerat de la població, aquest model familiar ha entrat en crisi. Davant la incapacitat creixent de sostenir cuidar des de l’àmbit informal, els estats han començat a assumir més responsabilitats. Ara bé, la manera com s’ha fet aquesta incorporació institucional varia segons cada context.
A l’Estat espanyol, el reconeixement del dret a cuidar ha anat acompanyat d’un model basat en l’externalització de serveis. Aquest sistema ha permès una expansió significativa del sector residencial, però ho ha fet a través d’un procés de mercantilització i, més recentment, de financerització. Això ha convertit cuidar en un actiu atractiu per a grans empreses i fons d’inversió internacionals, amb efectes directes sobre la qualitat del servei, les condicions laborals i la capacitat pública de control.
Fins ben entrat el segle XXI, el sistema residencial es caracteritzava per una coexistència entre el sector públic, entitats religioses i petites empreses familiars. Però amb la professionalització del sector, la introducció de noves normatives – que han fet de la cura a la gent gran un dret subjectiu i incrementat el finançament estatal – i l’augment de la demanda, el perfil dels operadors ha canviat. Des del 2000 fins avui, les deu majors empreses privades han passat de representar el 2 % a més del 23 % de l’ocupació en el sector. En termes de facturació, només els deu primers operadors ja concentren un terç del total. Aquest creixement no s’ha produït només per l’augment de la demanda, sinó perquè l’estructura de finançament públic ha fet possibles estratègies d’expansió per part de grans grups empresarials i fons d’inversió.
Com explica molt bé Manuel Rico al seu llibre “¡Vergüenza!: El Escandalo de las Residencias”, els fons operen mitjançant diverses fórmules: compra d’operadors residencials, adquisició i posterior lloguer dels centres, préstecs amb interessos elevats a empreses del mateix grup, i participació en Socimis o Sicavs orientades al sector. Aquests instruments no només busquen rendibilitat a curt i mitjà termini, sinó que permeten mecanismes d’elusió fiscal i reducció de riscos. La rendibilitat es fonamenta, en bona part, en la garantia d’ingressos públics estables i en l’estalvi de costos en la gestió dels serveis. Les empreses opten per estratègies de concentració, estandardització i economies d’escala. El resultat és l’augment de les macroresidències, la reducció del personal per resident i la priorització d’inversions amb retorn ràpid. En paral·lel, els marges de benefici s’han mantingut o incrementat. A Catalunya, per exemple, el marge brut mitjà de les residències amb ànim de lucre se situava entorn del 10 % en el període 2014–2019.
Aquest model té efectes clars sobre les condicions de treball. Els salaris són més baixos en el sector amb ànim de lucre que en el públic o en el tercer sector. Segons dades recents, el cost salarial per hora és un 25 % inferior que al sector públic. A més, l’augment acumulat dels salaris entre 2009 i 2019 ha estat molt inferior a la inflació, fet que implica una pèrdua de poder adquisitiu. La rotació de personal és elevada –prop del 25 % anual. Veiem així com el model d’externalització a grans conglomerats amb ànim de lucre té com a principal motiu la precarització de la feina, l’abaratiment dels costos laborals i la reducció del cost econòmic pel sistema. El resultat és un sistema incapaç d’augmentar el reconeixement de la feina de cures, atraure a treballadores i avançar cap a millores substancials de la qualitat dels serveis.
Doncs aquesta lògica empresarial xoca amb les necessitats de cuidar. La qualitat del servei depèn, en gran part, del temps, la continuïtat i les condicions laborals. Però el model financer busca precisament reduir aquests costos. Les exigències del capital i les de cuidar no són fàcilment compatibles. En aquest context, la responsabilitat pública queda diluïda, mentre que la capacitat de supervisió i sanció per part de l’administració és limitada. Les empreses operen dins marcs legals que no estableixen obligacions clares en matèria d’inversió, condicions laborals o límits de beneficis. L’Estat, en molts casos, no disposa d’instruments per intervenir ni capacitat per substituir els operadors en cas de mala praxi. Tenim així un sistema privatitzat amb poc control públic i enfocat al lucre, on les entitats socials tenen cada vegada més dificultats per competir.
Quines alternatives existeixen? En primer lloc, cal augmentar la inversió pública, però això ha d’anar acompanyat de condicions. El finançament públic no pot seguir transferint-se a canvi de serveis precaritzats. Cal establir límits de benefici, obligacions en matèria salarial i sistemes de control sobre la qualitat. També cal ampliar la capacitat de l’administració per assumir directament la gestió dels centres, sigui mitjançant empreses públiques, consorcis o models mixtos, incloses cooperatives de treballadores i usuàries.
En paral·lel, és fonamental diversificar l’oferta de serveis. Les residències han de conviure amb serveis a domicili, habitatges cooperatius i altres formes d’atenció centrades en la comunitat. En aquest sentit, cal reforçar iniciatives sense ànim de lucre i de base comunitària, garantint suport econòmic, accés a infraestructures i capacitació tècnica per competir en igualtat de condicions. També cal incorporar mecanismes que permetin la participació de les persones residents i treballadores en la gestió dels centres.
Finalment, cal obrir un debat social i polític sobre quin model de cures volem. La financerització i concentració del sector residencial és una conseqüència de les decisions polítiques i fiscals preses en els darrers anys. Revertir aquest procés implica recuperar capacitat pública, establir nous límits al lucre en serveis essencials i posar el dret a ser cuidat per sobre de la rendibilitat.
