L’economista J. M. Keynes va escriure una frase que em ve sovint al cap aquests últims mesos, ara que la dreta europea, tan acèrrima a l’austeritat en programes socials, defensa una despesa gegantina en inversió militar: “Qualsevol cosa que puguem fer, ens la podem permetre.” La frase resumeix bona part del pensament keynesià: si disposem dels coneixements i les tecnologies necessàries, també tenim els mecanismes de coordinació per finançar qualsevol projecte. L’Estat pot crear diners i garantir-se finançament privat amb horitzons a llarg termini, més enllà de les generacions presents.
Perquè, si bé les empreses tanquen i la gent es pot veure obligada a incomplir un crèdit per un imprevist, hi ha una cosa tan certa com que demà tornarà a sortir el sol: seguiran existint els impostos. És a dir, l’Estat continuarà jugant un paper central en el finançament i la liquiditat de l’economia. És l’únic agent social que hem creat capaç de garantir programes a dècades vista sense incórrer en cap altre cost que el del crèdit.
Des d’aquesta premissa, sostinc que la crisi de l’habitatge és política —i si voleu, també logística— però no pas econòmica o financera. Sabem rehabilitar i construir habitatge de qualitat i sostenible en pocs anys (fins i tot en mesos, amb les tecnologies adequades). Tenim persones disposades a treballar en el sector, si es garanteix un sistema de protecció digne. Sabem articular sistemes de creació de parcs públics o cooperatius sota criteris redistributius, basats en les necessitats i orientats a generar comunitat i solidaritat. Una vegada perseguits els pisos buits i rehabilitat el parc existent, les administracions podrien construir tot l’habitatge necessari a preus assequibles durant la pròxima dècada.
A més, no cal ser keynesià per defensar aquesta despesa. La inversió en habitatge és una despesa social que es paga per si sola i, probablement, la més eficient de totes. L’Estat, com a institució amb la màxima permanència en el temps, pot garantir el cobrament de les quotes mensuals durant dècades, mantenint una ocupació del 100 % dels habitatges. Sempre hi haurà demanda, si els preus són inferiors als del mercat —i, evidentment, si es manté una bona política de manteniment i rehabilitació. En lloc d’imprimir diners, es poden posar en circulació bons i altres instruments de deute al tipus d’interès que demani el mercat. Tant si és un 0,5 %, un 2 % o un 6 %, el que canvia és el moment en què es recupera la inversió.
Posem un exemple senzill. Si una administració o una cooperativa construeix un habitatge de 65 m² a un cost de 1.500 €/m², aquest costarà prop de 100.000 €. Si l’Estat emet bons a 30 anys amb un interès del 2 %, el cost total al cap d’aquest període serà de 160.000 €. Si el retorn es fa només a través de les quotes mensuals, la llar pagaria uns 444 €, és a dir, aproximadament un 30 % del salari mínim mensual. A partir de l’any 30, aquestes quotes passarien a ser un ingrés net per a l’administració. Per descomptat, cal sumar-hi despeses de manteniment i infraestructures, que podrien fer pujar lleugerament la quota. Però la conclusió és clara: estem parlant de la creació d’habitatge assequible, que permet l’emancipació, sense cap cost financer real per a l’Estat.
Podem fer totes les variacions que vulguem: canviar els tipus d’interès, ampliar terminis, ajustar quotes… però el missatge de fons és que la creació d’habitatge públic o cooperatiu no és un problema financer. Que un ajuntament o una cooperativa no tinguin finançament per fer habitatge públic no és una limitació econòmica: és una decisió política.
De fet, a aquest deute generat caldria sumar-hi l’estalvi en altres partides socials que actualment intenten pal·liar les conseqüències de la manca d’habitatge: albergs, serveis socials per a persones sense llar, subsidis al lloguer, deduccions a l’IRPF, o ajuts puntuals per a famílies amb rendes baixes. Invertir en habitatge no només té sentit financer, té sentit des del punt de vista de l’eficiència econòmica i organitzativa.
I, com deia, aquest plantejament fins i tot encaixa dins la lògica dels economistes liberals, que consideren que l’Estat ha d’equilibrar ingressos i despeses com si fos una llar. Aquesta visió és una fal·làcia —els dèficits públics són estructurals i necessaris per al funcionament del capitalisme—, però ni tan sols cal sortir d’aquest marc per justificar el finançament d’habitatge públic. És una política eficient, que es finança per si sola, i que cap actor privat pot garantir sense recórrer a assegurances costoses o a intermediaris que encaririen encara més el preu final.
Si no es fa aquest programa d’inversió massiva, és per un problema de correlació de forces. Perquè, com deia Warren Buffett, hi ha una guerra de classes, i la seva classe l’està guanyant. No volen veure com es posa fi a la demanda captiva dels seus pisos sempre sobrevalorats. La nostra classe política es troba sotmesa als imperatius dels mercats financers i ha deixat d’utilitzar les eines de l’estat del benestar que tenim al nostre abast. Polítiques que s’han aplicat nombroses vegades al llarg de la història, especialment durant els trenta anys posteriors a la Segona Guerra Mundial, quan es van construir milions d’habitatges assequibles a Europa.
Qualsevol cosa que puguem fer, ens la podem permetre. I sabem construir i rehabilitar habitatge digne i sostenible, accessible i democràtic, públic i cooperatiu. Fem-ho.
