Són extremadament escassos els moments, concentradíssims en l’espai i el temps, en els quals fa l’efecte que quelcom pot canviar. A gran escala, personalment, només n’he viscut un: el 3 d’Octubre del 2017, la culminació de mitja dècada d’escalada del moviment. Abaixant el microscopi a sectors i territoris del país, però, les darreres setmanes n’han deixat dos que semblaven propiciar girs del timó -encara que fos de barquetes petites- prometedors: la intensa i massiva defensa de la Casa Orsola i la recuperació de l’embranzida pagesa, amb l’amenaça de tornar a aturar el país després d’un any de congelació de les seves demandes. Entre les diverses coincidències d’ambdós potencials moments canònics, hi ha el gel que els va refredar. Tant els camperols com els militants pel dret a l’habitatge van tornar a casa expulsats per l’agent pacificador més poderós de l’Estat: el PSOE.
La compra de l’immoble -icònic per al moviment per l’habitatge barceloní- i el pacte de 19 punts amb el Gremi de la Pagesia han anat acompanyats de dos moviments socials que expliquen als mitjans, parlant-se a si mateixos més que no pas a nosaltres, que no es pensin els socialistes que això és un xec en blanc. Que continuaran vigilant, fiscalitzant. Que Sánchez, Illa i Collboni són més a l’origen del problema que no pas a la solució. Unes paraules molt ben trobades, si m’ho pregunten. Per això, abans que ells, les havia dit absolutament tothom que algun cop ha estat desplaçat -via pacte o vaitot- per Ferraz i les seves sucursals catalanes. “Som la garantia que el PSOE farà polítiques d’esquerres”, deia Yolanda Díaz, només per veure com el ministeri d’Hisenda capgirava en contra seva la darrera pujada de l’SMI amb una tributació absurda a les rendes mínimes que revela que la donen -a ella i al seu partit- per amortitzada.
El problema del PSOE és que és, abans que res, una màquina de generar hegemonia en quantitats industrials. El problema per a la seva oposició política i nacional, és clar. Per al règim que fonamenten, és un veritable regal. Però l’hegemonia que imposen amb mà de ferro no és només cultural. No tot són els guionistes amistosos còmodes a Madrid, però histriònics a Barcelona. El socialisme ibèric és una piconadora de control material i jurídic del seu entorn. El fràgil equilibri que mantenen com malabaristes entre fiscalitat regressiva i millores dels sous; entre endeutament descontrolat i ajudes a les rendes més altes via polítiques d’habitatge, es fonamenta sobre un aparell de reproducció del sentit comú sense cap mena de parangó. Les adaptacions fílmiques de novel·les de Sally Rooney a l’app d’RTVE funcionen en paral·lel, i del bracet, a la caiguda de l’impost a les elèctriques. El PSOE ho és tot; i ho ocupa tot si no té disputa.
El missatge és descoratjador, és cert. Però tants partits guanyats han de fer que algú canviï el xip. En algun moment, els moviments que han aconseguit “petites victòries” sota governs socialistes tornaran a veure que no hi ha pas endavant acordat. Que és la posició de poder el que temen; el descontrol popular, tan llunyà dels despatxos sense finestres i els cubicles que vertebren la seva visió clerical del país. El partit oficinista i gris de Catalunya continuarà guanyant sempre que les alternatives juguin a casa seva, i no allà on no sap què fer; a on renega i perd els papers. En l’auge del 15-M, veus socialistes, llavors al govern Zapatero -poc es repeteix que tot allò va ser contra ells- convidaven els indignats a “fundar un partit i presentar-se a les eleccions”. Més faltaria: allà on sempre acaben guanyant, d’una forma o una altra. Si és en els seus termes, tindrem PSOE per a un mil·lenni.
