Tothom qui viu el món empresarial de prop té marcada en vermell la darrera setmana de Juny al calendari. La legislació espanyola estableix que totes les empreses han de presentar els seus resultats anuals al Registre Mercantil durant la primera meitat de l’any següent, és a dir, 30 de Juny és la data límit per celebrar les juntes d’accionistes o reunions de consells d’administració on s’aproven els comptes de l’any anterior. I com que tancar els comptes anuals, formular-los, auditar-los i aprovar-los en junta és una feinada, la majoria de societats esgoten terminis, de tal manera que és força habitual que els serrells de tot plegat s’acabin tancant la darrera setmana de juny. Als milers de reunions d’aquesta naturalesa celebrades aquests darrers dies a Catalunya hi ha un denominador comú: primer, s’han posat sobre la taula unes dades que responen a uns indicadors – allò que els anglosaxons anomenen “KPIs”: xifra de facturació, marge de negoci brut, cost de matèria prima, cost de personal, benefici net, increment o decrement de les vendes i del marge, percentatge d’exportació… i dades categoritzades per cada línia de negoci o per cada geografia on s’opera. Tot seguit, i davant la inevitable realitat que alguns d’aquests indicadors s’hauran percebut de forma més o menys generalitzada com a bones dades, i d’altres com a xifres dolentes, els interlocutors estaran esperant mesures: un pla d’acció per potenciar allò que funciona i corregir allò que ha anat pitjor del que s’esperava. El silenci dels accionistes o membres del Consell després d’anunciar el mal resultat d’una divisió de negoci o d’un indicador només té un significat: què ens proposa, vostè, perquè això no torni a passar l’any vinent? Ni tan sols es tracta de repartir culpes, en la mesura que molts mals indicadors són evidentment deguts a qüestions exògenes: les empreses que tenien una gran dependència a les exportacions a Estats Units han vist com aquest mercat punxava per la fal·lera del president Trump de prendre decisions estrambòtiques i imprevisibles, en calent. És clar que aquest xoc no implica una mala gestió dels directius catalans, però els accionistes i consellers esperaran, amb el seu silenci, que s’exposi un pla d’acció per respondre a aquest nou context i no enganxar-se els dits l’any vinent una altra vegada.
Així doncs, a Catalunya s’han repetit milers de trobades els darrers dies on el sector privat ha exposat dades, les ha valorat, ha reflexionat sobre què funciona bé i què cal millorar, ha plantejat estratègies de millora i ha adoptat compromisos. Aquesta realitat xoca amb l’absolut desconeixement dels mateixos conceptes per part del sector públic, que persisteix en el camí d’embolcallar-se en el dogma i el posicionament ideològic, fer cas omís a qualsevol mètrica o indicador que es pugui entreveure, i tirar endavant predicant consignes populistes i persistint en els errors. Ho veiem a tots els nivells. Una de les qüestions més escandaloses és la de l’habitatge: malgrat s’està construint menys de la meitat d’obra nova a l’any que els anys noranta; malgrat l’addició d’habitatges de protecció oficial cada any és actualment dos terços inferior a la mitjana de les darreres dècades; tot i que la partida pressupostària d’habitatge protegit és l’única de totes les partides que ha decrementat en termes reals (ajustat a inflació) mentre totes les altres (pensions, educació, salut, defensa, cultura…) han augmentat els darrers quinze anys… s’opta per enterrar aquests indicadors, evitar la reflexió sobre què funciona i què hem de canviar, presentar un full de ruta coherent amb les dades observades i assumir responsabilitats. Instal·lats al discurs eteri i superficial, estripant tota anàlisi objectiva i prioritzant l’anècdota populista (algú recorda el circ de la casa Orsola?), qui dia passa any empeny.
Però l’habitatge és només una de les derivades. També observem aquest patró davant la publicació de les nefastes dades de Competències Bàsiques a Catalunya on s’evita fer res que es pugui classificar com a anàlisi, assumpció de responsabilitats i adopció d’un full de ruta concret amb propostes específiques per revertir l’esfondrament del nivell dels nostres alumnes en matemàtiques, que s’ha estat cuinant a foc lent durant un bon grapat d’anys. Tampoc l’esquema de ponzi de les pensions i la descontrolada xifra de despesa pública associada sembla que desperti cap voluntat seriosa d’anàlisi i estratègia – només la paga doble de les pensions de jubilació d’aquest mes de Juny equival a tots els ingressos per cotitzacions socials dels darrers dos mesos; per tant, les pensions ordinàries de Maig i Juny van directes a dèficit pressupostari, en la seva totalitat. Evidentment, l’estira-i-arronsa polític sobre si hi ha un compromís de dedicar el 5% del PIB a defensa o bé s’ha ‘colat’ el gol de dedicar-hi un 2% des d’Espanya mentre tots els altres països de la OTAN assumeixen el 5% tampoc aguanta cap anàlisi rigorosa.
I si exigim al sector públic que es limiti a fer allò que milers d’empreses privades fem cada Juny? Publicar i analitzar indicadors, reflexionar i proposar com corregim els que no són bons, assumir compromisos i responsabilitats al respecte. És senzill.
