La discussió pressupostària i la campanya electoral municipal han permès que la proposta d’ampliar l’aeroport del Prat haja pres més cos i volada. Ja no és només que alguns experts o comentaristes demanen “obrir un debat” -a Catalunya, si fem cas de les opinions que es diuen o es publiquen, cada dia se n’obrin deu i al remat no se’n tanca mai cap-, sinó que el debat puga desembocar en algun fet concret. Avancem, doncs, tal com ha remarcat Ernest Maragall, el candidat d’Esquerra Republicana a l’Ajuntament de Barcelona: “És bo que apareguin idees, propostes i solucions possibles”.
La proposta del mar -un projecte que ha presentat al govern una consultora privada, consistent a construir una quarta pista sobre una plataforma marina a una milla del recinte actual i que suposaria uns costs afegits de 2.100 milions– ha estat rebuda amb la clàssica “divisió d’opinions”. N’hi ha que demanen considerar-la i n’hi ha que la consideren una idea estrafolària. A falta de més detalls que no siguen producte d’una filtració periodística, resulta excessivament temerari fer-ne una valoració sensata. Pot tenir sentit i pot no tenir-ne. En tot cas, almenys d’entrada podria implicar desbloquejar una discussió entre els partidaris de l’ampliació i aquells que, per defensa numantina del medi o per sentir-se directament perjudicats amb les molèsties que se’n podrien derivar, fins ara han rebutjat actuar sobre les tres pistes existents. Benvinguda, doncs, qualsevol sortida, tot i que en un primer moment alguna puga ser considerada “de bomber”.
La proposta del mar ja s’ha merescut les primeres reaccions. Per al primer secretari del PSC, Salvador Illa, “des d’un punt de vista ambiental, sembla més beneficiós allargar una pista que no fer-ne una al mar”. Tampoc el candidat socialista a l’alcaldia de Barcelona, Jaume Collboni, accepta l’encariment del nou projecte, però celebra que s’hi plantegen noves alternatives, “perquè vol dir que això va”. En un altre costat de l’arc parlamentari, el portaveu d’En Comú Podem al Parlament, David Cid, ha demanat un “debat seriós” -per a alguns un “debat seriós” equival a dir que la serietat només és cosa s’ells- i ha lamentat que es vulgui “convertir Barcelona i Catalunya en el Qatar del Mediterrani”.
Catalunya no serà mai el Qatar del Mediterrani -amb què pagaria tanta pompa-, però és obvi que Barcelona és una ciutat amb greus limitacions de creixement fins i tot més enllà del terme municipal estricte. La mar, Collserola i els municipis veïns obliguen a considerar solucions estructurals que desborden fins i tot de la primera i la segona corones metropolitanes. Els més desconfiats o els més afectats poden criticar la macrocefàlia de la capital. Tenen tota la raó. Però Catalunya depèn de fa segles de la vitalitat i el creixement d’una capital sobre la qual bascula tot el país. Aquesta és la realitat i segons quina alternativa pot comportar renúncies indesitjades i una decadència irreversible.
Ampliar l’aeroport del Prat equival a garantir el creixement de l’economia catalana. Però també hi ha, és clar, els partidaris del decreixement que falca un model per a ells “saturat”. Els agents i els dirigents econòmics habituals defensen la necessitat de l’ampliació de l’aeroport, tant com reivindiquen la del creixement del PIB. Després de la proposta frustrada d’Aena, i de la mà del PSC, que ho ha imposat com a condició per fer costat als pressuposts del govern, s’ha accelerat la necessitat de trobar-hi alternatives. Benvinguda siga, doncs, la proposta del mar.
