Fa pocs dies s’ha publicat un informe de BBVA Research que ofereix noves dades sobre l’estat de la productivitat a Espanya. Aquest és un concepte enormement discutit i grapejat per totes bandes, si bé encara hi ha una percepció majoritària que el considera una cosa abstracta, inconcreta, que no té implicacions reals a les nostres vides. El cert és que la productivitat d’un país, sector o empresa és una eina oportuna per fer-se una idea de la facilitat de l’organització per ser rendible; en conseqüència, de la productivitat en depèn indirectament la creació de nous llocs de treball i el manteniment dels existents – una empresa o sector no rendible no s’expandirà, i si les pèrdues són prou rellevants, cessarà l’activitat o la portarà a un altre indret. També en depenen els salaris: les empreses, sectors o geografies més productives poden oferir salaris elevats perquè el valor que genera cada treballador és conseqüentment alt, mentre que els entorns de productivitat limitada aboquen a la precarietat laboral. De fet, la renda per càpita a Espanya respecte a la mitjana europea és força inferior ara, el 2024, del que era el 2018 – dit d’una altra manera, a Espanya perdem poder adquisitiu a marxes forçades en comparació amb els nostres veïns, i el deplorable estat de les mètriques de productivitat en són un dels principals responsables.
Per altra banda, com que les empreses tenen un efecte multiplicador, en realitat ens trobem que la productivitat és el motor de l’economia dels països: si aconseguim que cada hora treballada generi un alt valor, es traduirà en salaris elevats que es podran gastar en compres, oci o inversions, tot creant un efecte bola de neu de prosperitat. Així mateix, la productivitat genera beneficis empresarials que són clau per poder reinvertir en cost de capital: nova maquinària, nous centres productius… mentre que les empreses on cada hora treballada genera poc valor no disposen de suficient flux de beneficis per a poder fer front a aquestes millores, i queden estancades o en retrocés.
Les conclusions de l’informe del BBVA sobre l’estat d’aquesta qüestió a Espanya són pèssimes. Tots els subsectors d’activitat secundaris (és a dir, indústria de qualsevol mena) i terciaris (serveis de qualsevol tipologia) tenen menor productivitat a Espanya que les seves respectives mitjanes europees: ni un sol subsector funciona millor a Espanya que la mitjana. A Espanya, cada hora treballada tendeix a generar un 30% menys de valor que a la mitjana de països europeus, gairebé un terç menys de valor generat pel treball. Això inclou el sector públic, que a Espanya genera un 20% menys de valor per cada hora treballada que a la mitjana de països europeus.
Sovint s’atribueix erròniament la causa del degradat estat de la productivitat a Espanya a les poques ganes de treballar dels espanyols, o a la mala fama del cafè i entrepà d’esmorzar a mig matí, la pausa per fumar, i tants altres tòpics. El cert és que el principal factor que explica les males xifres de la productivitat a Espanya és principalment una composició sectorial pobre: és difícil que un lloc de treball dedicat a portar tallats i cafès de la cafetera a la taula pugui generar un alt nivell de valor per hora, a no ser que el cafè passés a costar 5 €, que en destruiria la demanda i, per tant, faria desaparèixer la raó de ser del lloc de treball. Per contra, un operari de cadena de muntatge de SEAT a Martorell, envoltat de robots, pot responsabilitzar-se tot sol d’un percentatge força elevat de la fabricació d’un cotxe que es vendrà per sobre dels vint mil euros, la qual cosa ens posa més a l’abast parlar d’un alt valor generat per cada hora de feina. Així doncs, la recepta és senzilla: incrementar el pes de la indústria i el turisme d’alt valor; minvar la dependència del turisme ‘low-cost’, i digitalitzar i simplificar el sector públic. No podem perdre de vista que ni Europa ni Espanya són la Unió Soviètica, i aquí la composició sectorial del nostre teixit econòmic no es decideix a un despatx de planificació centralitzada. Això implica que aquests canvis haurien de tenir un desplegament lent, a base d’incentius fiscals i administratius que facilitin les activitats d’alt valor afegit. Els fons Next Generation podien haver estat una eina oportuna per a empènyer en aquesta direcció, però el desplegament ha estat com a mínim qüestionable. Haurem d’esperar a la propera oportunitat, i mentrestant reflexionar sobre si les regulacions que planegen a l’horitzó, com la jornada laboral de 37 hores i mitja, contribueixen a avançar cap a resolució d’aquest problema o tot el contrari.
