No és cap secret que Europa té l’objectiu estratègic de liderar l’esforç global cap a la descarbonització. Sota aquest paraigua se situen desenes d’iniciatives concretes, des de la prohibició de vendre cotxes de combustió d’aquí poc més d’una dècada fins al mercat de pagament per emissions de CO₂ industrials, passant per les dures regulacions d’eficiència energètica a noves promocions urbanístiques o als productes que es venen al continent, particularment d’electrònica. Aquest lideratge ja mostra fruits al nostre present: la majoria d’indústries europees tenen millors xifres de circularitat, eficiència i emissions que els competidors d’altres geografies, mentre que la penetració del vehicle elèctric a molts països d’Europa es troba entre les més elevades del món, així com el grau d’independència de combustibles fòssils per a la generació elèctrica i climatització.
El dilema actual té a veure amb el cost a pagar per aquest lideratge. La velocitat a la qual ha incrementat el grau d’exigència ambiental a les indústries locals no ha estat acompanyat de mesures d’equilibri aplicables a les importacions, la qual cosa ha implicat externalitzar de facto la producció de determinats productes que abans es fabricaven a Europa cap a altres geografies on el grau de respecte ambiental és encara inferior. Alguns sectors productius, com la injecció de plàstic o la indústria de la moda, han abandonat el continent quasi per complet sense que aquesta deslocalització s’hagi reflectit en un canvi en els hàbits de consum dels europeus, amb la qual cosa tan sols s’han traslladat els llocs de treball i les externalitats negatives cap a una altra regió.
Per altra banda, més recentment hem constatat com l’estratègia energètica desordenada i erràtica ha desembocat en un greu xoc inflacionari perquè no disposa d’una política madura de contingència davant de problemes geopolítics a Rússia.
Com afrontem la pròxima dècada? Si la Unió Europea opta per recompensar el sobreesforç de les empreses i ciutadans locals tot protegint la potencial competència deslleial d’altres regions amb una menor sensibilitat ambiental, com pretenen fer mecanismes com l’aranzel de carboni a frontera per a les importacions, el risc és d’avançar cap a un pseudo-proteccionat: les economies que mantenen relacions comercials amb Europa probablement imposaran aranzels com a resposta, la qual cosa ens portarà cap a una UE més tancada i tendint a la irrellevància en el tauler global. La por que els mecanismes de compensació en frontera, ideats per a protegir el teixit productiu propi que suporta la fiscalitat verda, siguin vistos com un aranzel encobert i s’hi respongui amb noves restriccions d’importació de productes europeus a altres indrets també està frenant el desplegament dels esmentats mecanismes de compensació, deixant a les indústries europees al precipici de la baixa competitivitat.
Per contra, si l’estratègia és la de mantenir una visió àmplia sobre el lliure comerç a pesar dels desajustos en la velocitat de descarbonització, el greuge comparatiu en costos interns – amb fiscalitat verda i elevades exigències ambientals – respecte als costos d’altres regions – sense fiscalitat verda i amb regulació ambiental laxa – serà insuportable per al teixit productiu. La disjuntiva no té fàcil solució.
En definitiva, la paradoxa europea és que, tot gaudint de la victòria moral de l’ambició més gran en la lluita contra la crisi climàtica, el preu a pagar sigui una pèrdua de teixit productiu difícil de digerir. És prioritari revisar el sistema d’incentius per garantir que aquesta victòria moral no impliqui una renúncia a l’estat del benestar ni una transferència de riquesa cap a altres geografies menys avançades en sostenibilitat, altrament serà un esforç inútil. Només hi guanyem tots si aconseguim que totes les economies mundials redueixin les externalitats negatives – hi ha un sol planeta, el mateix per a tots. Hauria de ser prioritari compassar la velocitat de descarbonització entre les diverses grans potències mundials, per la qual cosa els fòrums com la cimera anual de Davos, el G7 o els grans acords climàtics haurien de prendre un major protagonisme més enllà de l’actual dinàmica de brindis al sol. Altrament, el preu del fet que Europa lideri el camí cap a la neutralitat en carboni consistirà a assumir grans costos socials i econòmics desproporcionats amb relació a les altres regions que beuran de la nostra experiència; en altres paraules, haurem actuat de conillets d’índies per a la resta del món.
