Som la generació més ben preparada de la història, ho escoltem des que som ben petits. La major part de nosaltres hem accedit a la universitat i hem pogut continuar amb postgraus. De fet, es pot assegurar que en l’àmbit dels estudis som els que més sort hem tingut. Ara bé, paradoxalment, però, els joves d’avui serem una de les generacions pitjor remunerades de la història, pràcticament condemnats a la precarietat sense el que sembla cap mena de remordiment per aquells que ens van veure néixer.
La setmana passada la Cambra de Barcelona en presentava el seu Índex de Progrés i Benestar (IPB) centrat en l’equitat intergeneracional i les conclusions eren clares, la bretxa salarial entre els treballadors més joves i els més veterans pot acabar desestabilitzant l’economia del país. I és que la qüestió ja no va de si mereixem més o menys, sinó va d’arribar a pagar les pensions dels nostres pares, en gran manera, integrants de l’anomenat Baby Boom.
Si ens posem a contar, els fills del ‘boomers’ som menys en comparació amb els nostres pares i si a això li sumes que som la generació de la precarietat involuntària el resultat és que no podrem ni somiar amb què els nostres pares obtinguin la seva pensió a final. A menys que la situació canviï radicalment i comencem a buscar polítiques per integrar els joves al mercat laboral i remunerar-los adequadament. Alhora, cal recordar que el tensionament del sistema de pensions provoca un augment de la desigualtat dels ingressos entre generacions. A més, cal emfatitzar que aquesta tendència, a diferència de Catalunya i l’Estat, no s’observa en altres països europeus com Alemanya, França, Itàlia, Països Baixos o Bèlgica. De fet, aquests estats mostren una pauta de creixement més equilibrada entre la pensió de jubilació mitjana i el salari mitjà dels joves.
Tota aquesta complicada situació, cal recordar, arriba a causa de la crisi financera del 2008. En aquell context era normal, i esperable, que els més joves, aquells que s’incorporaven al mercat de treball aconseguissin sous més baixos del que era habitual, era temps de vaques magres, però amb la recuperació econòmica, i gràcies en part a la grandíssima reforma laboral del PP, els salaris dels joves no va recuperar el terreny perdut amb el dels treballadors més veterans. Això va deixar pel camí a tota una generació i va obrir el camí a la següent mantenint unes condicions laborals que, en molts casos, impedeixen que un treballador no pugui anar a viure fora de casa dels pares si no és acompanyat de tres, quatre o fins i tot cinc companys de pis. De fet, només cal recordar que a principis de segle ser mileurista estava mal vist i fins no fa massa ser mileurista era vist com un motiu de festa de grossa. Sort que el salari mínim ha pujat en els últims anys
Tot plegat no és una ploricada que volem cobrar més, que també, tothom sempre vol cobrar més del que cobra, perquè negar-ho. Però, això va del fet que una generació s’està a punt de carregar les seves pensions per haver donat sous de paupèrrims a la generació dels seus fills.
