El 46% de la població activa a Catalunya té estudis superiors (d’aquests, aproximadament el 70% una titulació universitària i el 30% un grau superior d’FP). El percentatge de població amb estudis superiors ha crescut els darrers anys —el 2014 era el 39,4%— per la forta orientació universitària de la joventut i per la jubilació de persones menys qualificades. És una dada positiva que Catalunya compti amb una població altament formada, però cal reflexionar si realment és el que necessita el nostre mercat laboral.
¿Tenim un teixit empresarial que pugui absorbir aquest gran volum de població amb elevada qualificació? La resposta és negativa. Prova d’això és que un de cada tres titulats universitaris ocupen un lloc de treball que no requereix formació superior (el 33,7% a Catalunya i el 36,0% a Espanya). Aquest resultat és preocupant, tant des del punt de vista del retorn social de l’educació (no es reverteix a la societat la inversió pública abocada en educació), com des del punt de vista de la frustració que genera en els joves que s’han esforçat per obtenir una titulació universitària.
Per contra, les empreses demanden professionals amb FP que no troben al mercat. A Catalunya només el 10,1% de la població activa té estudis secundaris amb orientació professional, enfront al 38,2% del nucli europeu. La formació professional de qualitat és un model consagrat i d’èxit en moltes economies europees del nostre entorn, com ara a Alemanya i als Països Baixos, on el 50% i el 30% respectivament de la seva població tenen aquesta formació. Aquest és un dels principals factors que explica els bons resultats del seu mercat laboral i les baixes taxes d’atur. A Catalunya, el percentatge d’alumnes matriculats en cursos de formació professional ha augmentat de forma progressiva a partir de la crisi immobiliària, però encara està per sota del que seria desitjable. Aquesta és sens dubte la millor opció per a les persones que busquen una reorientació ràpida, coneixements pràctics i especialitzats, i alta inserció laboral. Cal destacar, per exemple, que el grau d’inserció laboral al cap d’un any dels graduats en FP dual a Catalunya és fins i tot lleugerament superior al dels estudiants que han cursat estudis universitaris. Una dada més per reflexionar: el 20% dels titulats universitaris cursa un grau d’FP quan finalitzen els seus estudis de grau per augmentar la formació pràctica i la inserció laboral.
La Llei orgànica del Sistema Universitari que es va aprovar el 9 de març preveu dedicar l’1% de la despesa pública a la formació universitària. És indiscutible que les universitats tenen un problema estructural de manca de finançament que s’ha de resoldre, però aquesta despesa, al meu entendre, hauria de tenir com a objectiu augmentar la qualitat del sistema més que la quantitat. Ja hem vist que les universitats estan formant joves que no demandarà el mercat i que potser tampoc reuneixen les condicions optimes per obtenir una titulació universitària. També cal un compromís de despesa pública en cicles d’FP perquè és la política més eficaç per aconseguir reduir la taxa d’atur estructural i tenir un mercat laboral més eficient, més productiu i més competitiu enfront a Europa. Tenim un greu problema d’encaix entre l’oferta i la demanda de treball. Sinó com s’explicaria que a finals de l’any passat havia 26.544 vacants pendents de cobrir a les empreses de Catalunya a la vegada que hi havia 104.100 persones en atur amb estudis superiors.
En conclusió, Catalunya ha de convergir cap a un model de formació més equilibrat i homologable al dels països europeus del nostre entorn, amb un pes més important dels estudis d’FP. Això requereix seguir millorant la reputació de la formació professional en la nostra societat (canvi cultural), dedicar més despesa pública per reforçar la qualitat del sistema professional i, sobretot, reorientar els joves que tenen risc d’abandonament escolar cap a l’FP.
