L’any 2021, el Ministeri de Treball i Economia Social va encarregar a Sara de la Rica, Catedràtica d’Economia de la Universitat del País Basc, un estudi sobre l’impacte de l’augment del salari mínim interprofessional (SMI) efectuat l’any 2019, quan es va incrementar un 22,3%, quatre vegades superior a la taxa mitjana de creixement observada en els 40 anys anteriors. De la Rica formava part de la Comissió Assessora per l’Anàlisi de l’SMI, creada pel Ministeri de Treball per tal d’informar sobre la magnitud i la idoneïtat dels futurs augments de l’SMI. L’estudi i les seves conclusions mai van ser publicats, malgrat les reiterades sol·licituds d’accés formulades per alguns diputats, però el Ministeri els hi va denegar al·legant que tenia caràcter intern i que “en els darrers anys [aquests estudis] no han estat objecte de publicació”.
Des de l’Institut Ostrom vam formular, a l’empara de la llei de transparència, una sol·licitud demanant que se’ns remetés l’esmentat estudi. El Ministeri va denegar-la amb una justificació certament esperpèntica, relacionada amb els interessos econòmics, comercials i de propietat intel·lectual, però sense justificar quina era la lesió específica que la publicació causava sobre aquests interessos. El Tribunal Suprem ha reiterat en diverses ocasions que la denegació en matèria de transparència no pot ser genèrica, i exigeix una aplicació justificada i proporcionada de les limitacions en relació al cas concret, ponderant els interessos en joc.
Davant la negativa del Ministeri a publicar l’esmentat document es va interposar una reclamació davant del Consell de Transparència i Bon Govern (CTBG), i a finals de setembre de 2022 va dictaminar que la justificació del Ministeri era manifestament insuficient i s’allunyava del que exigeixen la llei i la jurisprudència. En conseqüència, havia de prevaldre l’interès públic i s’havia de facilitar l’accés a l’estudi en el termini màxim de deu dies. El passat 14 de novembre, un mes després d’expirar el termini legal per donar compliment de la resolució del CTBG, el Ministeri ens va remetre l’estudi i es va procedir a la seva publicació.
Més enllà del contingut substantiu de l’informe i de les conclusions de política econòmica que se’n puguin derivar, l’ocultació deliberada del document a càrrecs electes i a la ciutadania suposa una molt mala praxi que s’afegeix a una llarga llista en matèria de transparència i accés a la informació i que, per desgràcia, acostumen a ser independents del partit que hi hagi al govern. Millorar el debat sobre l’elaboració i implementació de les polítiques públiques passa també per una major transparència sobre l’actuació administrativa, justificant en tot moment els objectius que es volen assolir i els mecanismes idonis per acomplir-los. El principi de contradicció en el debat públic només pot materialitzar-se de manera efectiva si es disposa de tots els elements que informen l’elaboració de polítiques públiques i la pluralitat d’alternatives per assolir un resultat.
En aquest sentit, els exhaustius informes de l’Autoritat Independent de Responsabilitat Fiscal (AIReF) sobre la despesa de les administracions suposen un exemple paradigmàtic de contribució a una major qualitat del debat públic informat. En els darrers anys han avaluat els beneficis fiscals, la despesa hospitalària, els incentius a la contractació o les infraestructures de transport i, més recentment, l’impacte fiscal i els efectes distributius de les mesures per fer front a l’escalada de preus.
No només és necessari conèixer les conclusions d’aquests informes, sinó que cal exigir la publicació de la integritat dels documents, per tal que de garantir-ne la fiscalització per part de tercers. D’aquesta manera, la resta de la comunitat acadèmica pot efectuar anàlisis complementàries. La publicació també és important per minimitzar possibles interessos espuris. Preguntem-nos, per exemple, què hauria passat si el Banc d’Espanya (BdE) només hagués publicat una nota de premsa amb les conclusions del seu estudi sobre els efectes de l’augment de l’SMI sense haver fet públics el document i la metodologia. Diversos diputats i el propi Ministeri ja van criticar l’informe del BdE per les seves conclusions, contràries a les seves tesis polítiques, però els resultats es derivaven de la metodologia emprada, i aquesta podia ser legítimament criticada.
La publicació d’informes i estudis que avaluen l’actuació dels poders públics hauria de ser la norma, no l’excepció, i més quan aquests son comissionats per les mateixes autoritats que han dictat les polítiques que son objecte d’avaluació. Només en casos on existeixi i es justifiqui de manera reforçada un interès públic o una afectació a drets de tercers (sovint vinculats amb qüestions relatives al secret comercial o la seguretat) hauria de restringir-se’n l’accés. Aquest episodi ens obliga a recordar, una vegada més, que hi ha d’haver una necessària conjunció entre polítiques públiques i transparència.
