L’habitatge és un pilar essencial per a poder desenvolupar qualsevol projecte de vida, tant individual com a col·lectiu, sigui en família i/o en comunitat. És també un bé que per a la seva producció sol requerir una inversió de treball i econòmica forta, especialment en les ciutats. La seva construcció requereix una participació de diferents actors en el procés, des del finançament inicial per iniciar el projecte fins al seu ús, passant per la projecció, el disseny, l’obtenció de materials i la construcció. El problema amb aquest primer fi és que en les economies capitalistes i de mercat l’habitatge pot complir també una funció d’acumulació de riquesa financera desvinculada amb el seu ús. Així, com expliquen David Madden i Peter Marcuse al llibre En defensa de la vivienda: “l’habitatge és un tema en disputa entre diferents ideologies, interessos econòmics i projectes polítics”. Actualment, vivim una intensificació d’aquesta disputa, generant el que s’ha anomenat crisi de l’habitatge, crisi que com afirmen els autors és producte de les mateixes desigualtats i antagonismes de la societat de classes.
Des del franquisme fins a l’actualitat el poder polític i econòmic ha apostat garantir l’accés a l’habitatge a les classes treballadores mitjançant la propietat privada d’un habitatge, amb polítiques com la privatització de quantitats indigents d’habitatge públic i processos d’expansió de crèdit (sobretot quan les rendes del treball es van estancar). Ara bé, aquest model es va esgotar completament amb la crisi econòmica i financera del 2008, i avui en dia s’ha combinat el tancament de l’aixeta del crèdit amb una manca històrica d’inversió pública en habitatge i una aposta del poder econòmic en l’ús especulatiu i turístic de l’habitatge. En conseqüència, veiem com s’ha anat reduint el pes del règim de propietat privada sobre l’habitatge, especialment quan es tracta dels decils més amb menys renda. Segons dades de l’enquesta financera de les famílies del Banc d’Espanya, el 60% de la població amb menys recursos ha vist una davallada significant en la propietat de l’habitatge principal: en només deu anys, el 20% més pobre ha passat d’un percentatge de propietat d’un 75% a un 60%, el següent quintil d’un 80% a prop d’un 70% i el tercer quintil d’un 83% a un 75%.
Tenir una part important de l’habitatge en règims de propietat diferent de la privada podria ser positiu si viure de lloguer fos una possibilitat real en aquest país. Però mentre que en altres països el mercat del lloguer es troba fortament regulat, aquí els contractes són curts, la regulació de preus no arriba prou lluny i existeixen nombrosos buits legals que permeten dedicar l’habitatge a usos temporals i turístics. Així, un 40% de les persones que viuen de lloguer dediquen més d’un 40% de la renda al cost de l’habitatge. Viure de lloguer en el mercat privat ofereix avui poques garanties de seguretat ni llibertat per a poder desenvolupar un projecte vital. A més, com mostra aquest estudi, les rendes de les persones arrendadores poden més que duplicar les rendes de les arrendatàries, generant una esquerda massa gran per tenir una societat cohesionada i igualitària.
Davant d’aquesta realitat, cal apostar per polítiques d’habitatge que universalitzin el seu accés. Primer de tot, cal crear i blindar un parc d’habitatge públic i cooperatiu capaç d’oferir un habitatge digne. Això permetria no només millorar la vida de moltes persones, també aportar una major estabilitat a l’economia, desvinculant-la de lògiques de reproducció d’acumulació de capital financer que ens fan vulnerables a crisis financeres. Tot i que hi ha múltiples iniciatives d’habitatge cooperatiu a Catalunya que s’estan consolidant i expandint, les administracions són encara massa lentes en donar-les suport o expandir el seu propi parc, tant a Europa, Espanya i Catalunya. En comptes de regalar milers de milions d’euros a la banca, el Banc Central Europeu podria facilitar mecanismes de crèdit a entitats públiques i socials, superant els intermediaris bancaris actuals. Igualment, la mobilització d’habitatges buits, la cessió d’ús del sol, les reserves d’habitatge a lloguer social o les polítiques de tanteig i retracte haurien de ser polítiques centrals de qualsevol govern sota l’actual emergència. Per últim, cal avançar en mercats regulats que donin més protecció a les llogateres, amb polítiques que facin que sigui un estil de vida digne i estable enfront de les que posen una catifa vermella als pisos de temporada i turístics. En aquest sentit, les iniciatives de la societat organitzada com Reviu assenyalen a les administracions el camí a seguir.
