El govern de Pedro Sánchez ha anunciat el passat cap de setmana la creació d’un fons destinat a subvencionar els viatges de joves espanyols entre 18 i 30 anys arreu d’Europa, en forma de descompte sobre el preu de l’Interrail, i també a escala nacional, en forma de reducció del 90% del cost dels bitllets de tren arreu d’Espanya. Algunes veus han fet notar – encertadament – que es tracta d’una política regressiva. En economia diem que una política pública és regressiva quan tendeix a concentrar la riquesa, és a dir, quan s’inclina a afavorir als qui tenen rendes altes, sovint perquè el seu disseny no és proporcional a la renda del ciutadà sinó lineal. És el contrari respecte a una política progressiva: aquesta darrera implica que aquells ciutadans amb major renda pagaran una quantitat més elevada de la taxa o impost.
Més enllà de si considerem més o menys adient que el govern pagui els viatges d’estiu als joves adults, i de la discussió més filosòfica sobre si existeix tal cosa com el dret a viatjar, és objectivable que la subvenció directa sobre el cost dels viatges en tren amb independència del nivell de renda és una política regressiva. Si ho posem en perspectiva amb altres mesures estrella dels governs espanyol i català dels últims anys, la tendència és evident i preocupant. La Conselleria d’Universitats va aprovar recentment una reducció lineal de la matrícula universitària per a tots els estudiants de Catalunya, amb independència de la seva renda familiar, apostant per la subvenció directa via impostos del cost dels estudis enlloc d’una política de beques més selectiva, orientada a les famílies amb dificultats per pagar els estudis als seus fills. Fa tot just unes setmanes la Generalitat anunciava el repartiment indiscriminat de xecs de 100€ per la compra de material escolar; de nou, amb independència de la renda familiar, pagant també amb pressupost públic l’estoig, llibretes i motxilles dels alumnes nascuts a famílies de renda elevada.
A banda que apostar per aquesta mena de mesures incrementa la pressió sobre el pressupost públic – ja molt tensionat per qüestions com el creixent pes de les pensions o el cost astronòmic dels interessos del deute públic un cop tancada l’etapa de tipus d’interès zero – hi ha un problema de missatge: es transmet que qüestions com la xarxa ferroviària, l’ensenyament públic o el material escolar tenen cost zero. El preu dels serveis públics és un element que en permet fer un ús raonable, lliure d’abusos, i alhora genera una font d’ingressos complementària del pressupost públic que n’incrementa la qualitat. Els trens gratuïts i universitats a cost zero tenen necessàriament una major pressió de costos que si es pagués pel seu ús, cosa que deriva a llarg termini en un servei deficient. Alhora, el pagament per ús no és incompatible amb garantir-ne un accés universal: la política progressiva consistiria en beques o subvencions vinculades al nivell de renda, mitjançant les quals només aquelles famílies més desfavorides podrien assolir la gratuïtat total del servei.
Aleshores, per què es van substituint amb comptagotes els esquemes de beques o subvencions segons llindar de renda per polítiques de gratuïtat indiscriminada, fins i tot quan la literatura econòmica és concloent en desaconsellar-ho? La sospita és evident, i possiblement compartida per tots els lectors: electoralisme. Es fa difícil pensar que és una casualitat que els tempos escollits per anunciar els regals de material escolar i de viatges en tren siguin precisament setmanes abans de les eleccions municipals. Però seria irresponsable oblidar que aquestes decisions curt-terministes generen un precedent que cap govern gosarà eliminar, i per tant hipotequen les finances públiques indefinidament. De la mateixa manera, no ens beneficia entrar en una competició de quin govern té més regals per repartir. Tornem a les polítiques progressives?
