Aquests dies els pagesos catalans -del nord i del sud- han tallat la frontera hispanofrancesa en una nova onada de protestes que amenacen de fer durar si les autoritats competents no atenen les peticions que han desgranat en un manifest que han denominat Aranguren.
Les autoritats competents són aquesta vegada les administracions europea i espanyola, perquè el manifest desgrana una varietat de peticions que queden dividides en aquests dos àmbits i que subscriu -en el cas espanyol- la Unión de Asociaciones del Sector Primario Independientes. Aquesta Unión exclou els sindicats majoritaris del camp, tant catalans com espanyols.
Les exigències desplegades en el nou manifest repeteixen, fil per randa, totes les que els llauradors catalans ja van exposar quan van desplegar les concentracions de la primera onada de protestes. Des de la la reducció de les barreres comercials, passant per la revisió de les espècies protegides o la imposició de filtres més estrictes per a les importacions extracomunitàries, fins a la flexibilització de la normativa de l’ús dels fertilitzants.
La novetat de la protesta rau aquesta vegada en la coordinació entre pagesos del sud i del nord. Habitualment, els llauradors de la Catalunya Nord quan tanquen les antigues fronteres entre els dos estats ho fan a instàncies pròpies i sempre han acabat abocant la càrrega de camions procedents del País Valencià o d’Andalusia. Aquestes agressions -que s’han repetit al llarg de les darreres dècades- van tornar a repetir-se el gener d’enguany, quan el camp francès va impulsar una primera onada de protestes que després es va encomanar a gran part de la Unió.
Més enllà de la representació real del sector que es puga adjudicar a la Unión de Asociaciones, és indiscutible que les noves demandes són una repetició de les velles, que encara no ha atès ningú. Ni a Espanya ni a Europa. El govern espanyol no les atén perquè algunes de les més sentides podrien dividir una vegada més PSOE i Sumar, i perquè l’administració de l’estat -siga en mans d’una opció política o d’una altra- no es caracteritza per l’eficàcia a l’hora de concretar mesures solvents en aquest àmbit.
La comissió europea pot adduir ara la inconveniència del moment electoral. Però precisament la protesta pagesa pretén prendre més volada aprofitant aquestes eleccions i fent un càlcul -potser massa optimista- de la debilitat de les instàncies europees en plena campanya.
En tot cas, des que es va encendre la protesta a França a començament d’any les organitzacions agràries han constatat que han avançat molt poc. Qualsevol reacció europea en aquest sentit ha de salvar tres obstacles que la dificulten enormement. En primer lloc, la representació ambigua i discutible de les entitats que han acabat dirigint les protestes del camp. Després, les inèrcies, insuportables, de la selva legislativa, burocràtica i administrativa comunitària. Finalment, la ineficàcia d’unes instàncies que han demostrat abastament la pròpia incompetència. Aquesta protesta s’allargarà o hibernarà fins que aviat en rebroten de noves.
