El president dels Estats Units, Donald Trump, ha deixat clar que no està content amb la política monetària de la Reserva Federal. Trump ha dit repetidament que desitja que els tipus d’interès baixin, contra la decisió de la Fed que romanguin al 4,5%. Trump ja ha mogut fitxa: fa pocs dies el president va destituir un membre de la Junta de Governadors de la Reserva Federal, una acció sense precedents en el sistema constitucional americà que envia un missatge potentíssim tant a la mateixa Reserva Federal com als mercats: el president té la determinació que els tipus d’interès acabin baixant.
Aquestes accions són directament contràries a la doctrina vigent en la governança del sistema financer occidental, segons la qual els bancs centrals han de prendre les decisions de política monetària al marge de les consideracions polítiques del moment. L’argument principal a favor d’aquesta doctrina és que coneixem massa episodis històrics en els quals el govern ha fet servir el banc central de manera inadequada, ja sigui per finançar el dèficit del govern a tipus d’interès artificialment baixos, o per fomentar el consum i el creixement econòmic els mesos abans de les eleccions, també amb rebaixes dels tipus d’interès. Totes dues polítiques tenen la desafortunada conseqüència d’accelerar la pujada de preus. Per frenar la temuda inflació, es considera que cal treure de les mans dels polítics les eines de política monetària. El problema del control polític, en llenguatge econòmic, s’anomena «inconsistència temporal»: encara que prometis que no faràs un mal ús de la política monetària, un cop t’hi trobes, és impossible no abusar-ne.
Aquest argument, tanmateix, és perfectament contraposat al principi democràtic en el qual es recolzen els règims polítics moderns. L’administració Trump argumenta que els ciutadans americans van escollir democràticament el seu govern i que és inacceptable que la Reserva Federal no tingui en compte els desitjos dels representants del poble a l’hora de prendre les seves decisions. L’argument democràtic té cert sentit, però la seva validesa sempre acaba depenent de la qualitat institucional del país. El Banc d’Anglaterra, per exemple, no va establir una política monetària independent fins a l’any 1997. Un país com el Regne Unit, amb una llarga tradició de governs i institucions responsables, podia permetre’s que la política influís en la política monetària. En canvi, altres països, per exemple l’Argentina, han demostrat que quan la qualitat institucional és pobra, la temptació d’imprimir diners és irresistible.
Els règims monetaris als Estats Units i a Europa són similars, però tenen algunes diferències rellevants. El mandat del Banc Central Europeu diu que la preocupació exclusiva a l’hora de fixar els tipus d’interès ha de ser l’estabilitat de preus. Concretament, s’ha de fer tot el possible perquè la inflació sigui inferior al 2% anual. Pel que fa a la Reserva Federal, el seu mandat diu que ha de tenir en compte l’estabilitat de preus i la plena ocupació alhora. Aquest segon criteri faria pensar que Trump pot tenir arguments per reclamar una rebaixa dels tipus d’interès, però tampoc és així. Les darreres dades disponibles marquen que l’atur als EUA és d’un 4,2%, un valor relativament baix, mentre que la inflació és d’un 2,7%, un valor relativament alt. Tant sí com no, tots fa pensar que els desitjos de Trump són els que solem trobar en els polítics: abaratir el cost del deute públic i escalfar l’economia artificialment.
Ara mateix, el cessament del membre de la Junta de Governadors de la Reserva Federal impulsat per Donald Trump es troba als jutjats. El resultat d’aquesta disputa serà molt significatiu per a l’estabilitat macroeconòmica dels Estats Units i, per tant, de tota l’economia mundial. Si Trump se’n surt, tindrà més capacitat d’influència sobre la política monetària americana i hauríem d’esperar tipus d’interès més baixos, la devaluació del dòlar (o equivalentment, l’apreciació de l’euro) i una inflació de llarg termini més alta als Estats Units.
