Aquesta setmana l’Organització per la Cooperació i el Desenvolupament Econòmic (OCDE) ha fet públic el ‘Pension Markets in Focus 2024’. Es tracta d’un informe que es publica a finals de cada any, i que analitza els sistemes de pensions i quina és l’estructura dels actius que els sustenten.
El 2023 es va registrar un increment nominal del 10% en els actius de pensions dins dels països de l’OCDE, arribant a 63,1 bilions de dòlars. Aquest creixement, impulsat per millores en els mercats de renda variable i fluxos positius de contribucions, ha permès recuperar part de les pèrdues ocorregudes durant el 2022. Tanmateix, els actius encara estan un 5% per sota dels nivells de 2021, evidenciant una recuperació incompleta. A Espanya, aquesta recuperació ha estat més lenta, amb reserves públiques que continuen sent de les més baixes en comparació amb altres països europeus. Així, l’informe constata com el sistema públic de pensions espanyol destaca per tenir una de les reserves més baixes tant en termes absoluts com percentuals del PIB dins de l’OCDE, amb només un 0,4% del PIB. En termes absoluts, al voltant de 6.000 milions de dòlars. No oblidem que el mecanisme del fons de reserva es va crear a principis de segle, i va comptar amb un fort període d’expansió a conseqüència del superàvit fiscal durant la segona meitat dels anys 2000, quelcom històricament anòmal als comptes públics espanyols, per tal de garantir el pagament en cas de contingències futures adverses. El deteriorament de la posició fiscal espanyola va obligar a fer un ús intensiu d’aquests recursos, que es van anar consumint amb una enorme celeritat fins a pràcticament reduir-se a zero. El Govern l’ha intentat dotar de nous recursos per tal d’eixugar part del dèficit de la Seguretat Social.
Els països que tenen un major nivell de reserves en relació amb la mida de les seves economies son Corea del Sud i el Japó, amb xifres iguals o superiors al 40% del seu PIB. Altres països de l’entorn europeu, com Finlàndia, Suècia o Portugal, tenen xifres de dos dígits, amb rangs d’entre el 10% i el 30%. Aquesta manca de reserves d’Espanya reflecteix dècades d’insuficiència en la recaptació i un augment de les despeses, agreujadesper la disminució del nombre de cotitzants respecte delspensionistes. Per contrarestar aquesta situació, Espanya ha implementat mesures com el Mecanisme d’Equitat Intergeneracional, però aquestes accions es reputen insuficients davant el desafiament demogràfic.
D’altra banda, el 2023 va ser testimoni d’un augment significatiu dels rendiments d’inversió, amb una taxa mitjana real del 4,8% en els països de l’OCDE. Aquesta millora es deu, en part, a la disminució de la pressió inflacionària i les expectatives de reducció de tipus d’interès. Tot i això, la situació varia entre països: mentre que a Suècia i Canadà el rendiment del sector immobiliari va frenar els beneficis generals, Espanya ha estat afectada per una baixa diversificació en actius, amb un fort predomini dels actius de renda fixa com els bons estatals, reduint així el potencial de guanys a llarg termini, i limitant-se a uns rendiments mitjans lleugerament per sobre de la inflació.
La baixa taxa de natalitat, l’envelliment de la població i la pressió fiscal fan que siguin necessàries reformes profundes per assegurar la viabilitat del sistema. A llarg termini, les reformes estructurals sobre els paràmetres, un enfocament més diversificat i una major educació financera per incentivar la participació de mecanismes d’estalvi alternatius podrien ser claus per millorar-ne la sostenibilitat. Tanmateix, no sembla que hi hagi ningú disposat a assumir el cost polític que comportaria implementar les reformes necessàries per mitigar els efectes de la transició demogràfica sobre el sistema de repartiment.
