El debat sobre el futur del sistema de pensions a Espanya s’ha convertit en una qüestió central del debat sobre política econòmica. Fa uns dies, l’Autoritat Independent de Responsabilitat Fiscal (AIReF) ha ofert una anàlisi rigorosa dels efectes de les reformes recents i de la viabilitat del sistema a mitjà i llarg termini. Tot i els esforços normatius dels darrers anys, l’informe posa en evidència que la sostenibilitat financera de les pensions continua sent una assignatura pendent.
Segons l’AIReF, Espanya manté una taxa de substitució de les pensions molt elevada en comparació amb la resta d’Europa. En la majoria dels casos, aquesta taxa supera el 70%, la qual cosa significa que els jubilats reben una pensió que representa més de dues terceres parts del seu darrer salari. Això assegura un cert nivell de protecció social, però també genera una pressió creixent sobre les arques públiques en un context d’envelliment poblacional. Les reformes del període 2021-2023 han tingut un impacte significatiu en l’estructura del sistema. L’AIReF apunta que aquestes modificacions han augmentat la generositat de les pensions, que s’hauria reduït per l’aplicació de l’Índex de Revalorització de Pensions (IRP). No obstant això, l’eliminació del factor de sostenibilitat i la revalorització de les pensions segons l’IPC han incrementat la rendibilitat interna del sistema, afegint pressió sobre la seva viabilitat a llarg termini i tensionant els comptes públics, que cada vegada han de dur a terme majors transferències extraordinàries al sistema. Les reformes ja han augmentat la despesa en 0,5 punts del PIB, i el 2050 l’augmentaran en 2,7 addicionals.
Un altre aspecte destacat és l’augment de l’edat efectiva de jubilació, que ha passat de 64,7 anys el 2021 a 65,2 anys en l’actualitat. L’AIReF estima que aquest indicador continuarà incrementant-se fins als 66,2 anys en el futur, en part gràcies als incentius per posposar la jubilació. Les previsions demogràfiques són clares: Espanya tindrà una població cada vegada més envellida i una base de cotitzants insuficient per sostenir el model actual. Malgrat les reformes, la taxa interna de rendiment del sistema de pensions disminuirà progressivament a partir de 2050. Això es deu a factors com l’augment de la pensió màxima i l’aplicació del Mecanisme d’Equitat Intergeneracional (MEI), una eina que, tot i pretendre equilibrar els comptes, no sembla suficient per garantir la solvència del sistema a llarg termini. Davant d’aquest escenari, l’AIReF insisteix en la necessitat d’adoptar mesures estructurals que no només afectin el sistema de pensions, sinó també el mercat laboral. La reforma laboral del 2021 ha afavorit la contractació indefinida i l’estabilitat, però encara hi ha reptes pendents, com el foment de l’ocupació juvenil i l’augment de la productivitat, factors clau per garantir ingressos suficients a la Seguretat Social.
Si bé les reformes recents han intentat garantir la sostenibilitat de les pensions, moltes d’elles no són més que salts endavant merament temporals. La vinculació de les pensions a l’IPC protegeix els pensionistes actuals, però no resol el problema de la seva viabilitat futura. L’absència de reformes estructurals més ambicioses ens porta a un escenari on, més tard o més d’hora, caldrà prendre decisions dràstiques. Entre les alternatives que caldria posar sobre la taula hi ha una revisió del sistema de cotitzacions, una reforma més profunda de l’edat de jubilació i la introducció de mecanismes mixtos que assegurin pensions dignes sense comprometre l’equilibri pressupostari.
El sistema de pensions espanyol es troba en una cruïlla decisiva. Les reformes dels darrers anys han proporcionat cert alleujament a curt termini, però no han resolt els problemes estructurals d’un model que afronta reptes demogràfics i financers evidents. L’informe de l’AIReF confirma el que molts ja advertien: sense reformes valentes i amb visió de futur, ens exposem a un sistema insostenible que, en el pitjor dels casos, podria veure’s abocat a retallades abruptes en el futur. És necessari que el debat sobre les pensions surti del marc centrat en el curt termini polític i s’abordi amb una perspectiva de llarg termini, pensant en les generacions futures i no només en les necessitats immediates, condicionades per la demografia electoral. No podem seguir confiant en solucions provisionals mentre el problema continua creixent. La sostenibilitat del sistema exigeix decisions valentes i estructurals, no només pedaços que ajornin el debat fins que ja sigui massa tard.
