El Ministeri d’Inclusió, Seguretat Social i Migracions ha fet públic un document on efectua una sèrie deprevisions i analitza l’evolució de les diverses variables que incideixen en el sistema de pensions, tant des de l’òptica dels ingressos com les despeses, a més d’incloure l’impacte a llarg termini de les reformes recentment implementades. El que ha cridat més l’atenció d’aquest extens document son algunes les previsions relatives a algunes de les variables macroeconòmiques que condicionen enormement la trajectòria de la despesa pública en pensions i la sostenibilitat del vigent sistema contributiu. 

En primer lloc, la variable macroeconòmica per excel·lència és el creixement del producte interior brut. El document preveu un creixement real mitjà del 2% entre l’any 2023 i el 2050. Altres institucions, nacionals i internacionals, son força menys optimistes. Tot i la innegable evidència de les majors taxes de creixement de l’economia espanyola en aquests anys, també en part induïdes perquè la caiguda de l’activitat econòmica derivada de la pandèmia va ser més pronunciada i s’ha trigat més a recuperar els nivells previs, institucions com l’FMI o l’OCDE ja adverteixen d’un alentiment generalitzat a nivell global. Les previsions a més llarg termini de l’AIReF i la Comissió Europea redueixen a la meitat aquest creixement mitjà, amb xifres més properes a l’1%. La gran diferència entre aquestes dues xifres del creixement del PIB es deu a les previsions substancialment inferiors d’altres variables, com la productivitat o l’ocupació, que es considera que no s’expandiran a un ritme tan elevat com espera el Ministeri.

En segon lloc, la previsió que es fa des del Ministeri és que la taxa d’atur a llarg termini caurà fins el 5,5%. Actualment, aquesta xifra es situa en l’11,6%. Cal tenir en compte que aquesta variable macroeconòmica ha estat històricament elevada a Espanya, superant de manera molt rellevant la mitjana de la resta de membres de l’Eurozona. De fet, una simple consulta a la sèrie temporal trimestral de la taxa d’atur de l’Institut Nacional d’Estadística, que en la metodologia actual comença l’any 2002, ens mostra com la xifra més baixa en el gairebé primer quart de segle va ser del 7,93%. Aquesta xifra es va assolir en el segon trimestre de l’any 2007, però va escalar ràpidament per l’esclat de la crisi, i dos anys després ja es situava en el més d’un 17%, gairebé 10 punts per sobre. Des dels anys 80, la taxa d’atur mitjana s’ha situat en el 18%.

En tercer lloc, es preveu un creixement de la productivitat també força anòmal en termes històrics. La literatura acadèmica ha intentat buscar l’origen del baix creixement d’aquesta variable macroeconòmica en el cas espanyol, indispensable per assegurar uns nivells de benestar elevats a llarg termini. En aquesta columna ja hem tingut ocasió d’analitzar i fer-nos ressò de l’alarmant creixement de la productivitat, tant la del treball com la productivitat total dels factors. L’escenari del Ministeri assumeix un creixement de la productivitat del treball de l’1,5% anual. Cal tenir en compte que en els darrers 20 anys no hem vist un creixement anual per sobre del 1%, i en alguns períodes aquest ha estat fins i tot inferior al 0,5%. L’AIReF preveu que aquest indicador augmentarà a un ritme del 1,1% anual. Per tant, el Ministeri situa la seva previsió un 36% per sobre de la xifra estimada per l’autoritat fiscal.

Altres mètriques que influeixen de manera decisiva en les optimistes previsions del Ministeri son l’elevat flux migratori net, que es preveu que es situarà, de mitjana, en 300.000 noves entrades cada any, xifra més optimista que les previsions de l’INE, especialment a molt llarg termini; el retard en l’edat de jubilació; o també l’impacte econòmic estimat de la implementaciódels fons europeus. Unes xifres, totes juntes, que poden provocar tensions en la credibilitat macroeconòmica.

Nou comentari

Comparteix

Icona de pantalla completa