La darrera setmana m’ha cridat l’atenció un titular aparegut a alguns mitjans de premsa econòmica, que deia el següent: “Sánchez treballarà amb Arcelor per garantir el futur de les seves plantes a Espanya”. ArcelorMittal és un gegant de la siderúrgia, que a Espanya compta amb uns 9.000 llocs de treball distribuïts en onze fàbriques que facturen uns 5.000 milions d’euros anuals al nostre país. És, per tant, una de les principals indústries espanyoles i no sorprèn que es generi un cert pànic derivat dels missatges de preocupació que s’han anat llançant els darrers mesos, des d’un ERE amb bisturí justificat pel “deteriorament de l’activitat” fins a la paralització d’una inversió prevista de 450 milions d’euros per a un projecte de fàbrica d’acer basada en energies renovables. El mal presagi ha estat prou greu perquè a Madrid s’optés per prémer el botó vermell d’emergència: portar el President a parlar amb la direcció global de l’empresa per intentar aturar un evident escenari de replegament i desindustrialització de la principal siderúrgia espanyola.
Una de les raons per les quals el titular anterior em va cridar l’atenció és perquè em generava una certa sensació de déja-vu. Efectivament, buscant a l’hemeroteca vaig trobar un titular idèntic del passat 14 de desembre, però referent a un altre sector i empresa: “Sánchez treballarà amb Ford per garantir el futur de la planta d’Almussafes”. La planta de Ford actualment té a 1.000 treballadors en ERTE temporal – era la factoria on es va produir històricament el popular model Ford Fiesta, que s’ha deixat de fabricar enmig de la transició cap a models elèctrics de tota l’indústria automobilística europea. El període de letargia de la planta d’Almussafes iniciat en l’enterrament del popular Fiesta tenia una expectativa optimista entorn dels fons Next Generation i el PERTE de vehicle elèctric, però a última hora va arribar un gerro d’aigua freda: Ford va decidir retirar-se de la convocatòria i posposar indefinidament els plans d’electrificació de la planta d’Almussafes. Mentrestant, promet que el 2027 s’hi assignarà la fabricació d’un model… no elèctric. Els models de combustió s’han de deixar de comercialitzar a Europa el 2035 per llei, per la qual cosa existeix una preocupació real que després d’aquest model de combustió, fabricat entre 2027 i 2035, vingui el tancament de la planta; una preocupació accentuada per les inversions necessàries que es deriven dels danys causats per la Dana.
Els problemes d’ArcelorMittal i Ford no són incendis aïllats. Si se n’analitzen les causes, formen part d’una problemàtica sistèmica de la indústria espanyola. La ceràmica (Porcelenosa i Pamesa, fonamentalment) acumula anys de mals presagis i pronòstics negatius. El paper i cartó deixa un reguitzell 600 llocs de treball destruïts només a Catalunya els darrers sis mesos, una mitjana de 100 llocs de treball destruïts cada mes, després del tancament de Guarro-Casas Gelida, Iberboard a Alcover i, la setmana passada, RDM a Castellbisbal. Celsa, la segona indústria més gran a Catalunya després de SEAT Martorell, ha viscut el seu propi infern de pèrdues, refinançaments bancaris, lluita amb fons d’inversió i pèrdua del control per part de la família històricament propietària del conglomerat. Tots aquests alts i baixos comparteixen el mateix diagnòstic de fons: segons el baròmetre anual publicat per l’Associació espanyola d’Empreses amb Gran consum d’Energia, el cost elèctric de la gran indústria a Espanya el 2024 ha estat el doble que a Alemanya i el triple que a França. Les transferències estatals cap a la gran indústria en concepte de compensació de costos de fiscalitat vinculada a les emissions de CO2 són menys de la meitat a Espanya que a Alemanya. El repartiment dels fons Next Generation a Espanya ha tingut major preponderància entre el sector públic que al sector privat, i ha topat amb l’existència de la Llei de Morositat, que exigeix demostrar una gran fortalesa financera abans de rebre els ajuts – la qual cosa desemboca en la paradoxal situació que només qui no necessita ajuts compleix els criteris per rebre’ls, mentre que qui més els necessita en queda exclòs.
És evident que la gran indústria està en risc a Espanya. Les principals plantes manufactureres, com ArcelorMittal o Ford, en són exponents molt visibles. Però és una mala idea abordar aquests casos amb mesures puntuals i excepcions amb nom i cognom: després de cada incendi apagat, en sorgirà un de nou. L’única solució és analitzar i comprendre el context de fons que està provocant aquest dòmino de desindustrialització i abordar-ho amb mesures globals que permetin la competitivitat industrial a Espanya: menor cost elèctric per a la gran indústria, flexibilitat de la Llei de Morositat, major intensitat industrial en la distribució dels fons Next Generation… en definitiva, copiar la política industrial dels veïns europeus.
