Si bé no és cap novetat – feia temps que es discutia –, aquesta setmana s’ha confirmat finalment l’aprovació de l’anomenada “quota de solidaritat”: un nou impost que es desplegarà progressivament els propers vint anys i que gravarà addicionalment a l’IRPF les rendes del treball, és a dir, les nòmines, per intentar apagar l’incendi del dèficit del sistema de pensions. Aquesta nova ocurrència és sorprenent per diverses raons. La primera, perquè ja existeix un gravamen sobre les rendes del treball, el citat IRPF, per la qual cosa si es considera que cal augmentar els tributs sobre el treball es podria haver optat per modificar els trams d’IRPF o directament augmentar-ne la intensitat. Que no es faci això i en canvi s’opti per un mecanisme que té exactament la mateixa aplicació sembla més aviat un joc de mans, un invent lèxic per intentar apaivagar el malestar social sota el xantatge moral del concepte escollit: la solidaritat. En segon lloc, resulta sorprenent perquè aquest plantejament aportarà un cop estigui totalment desplegat d’aquí vint anys una recaptació del 0,13% del PIB, segons les estimacions del propi Gobierno, si bé el sistema de pensions acumula un dèficit anual d’entorn a l’1,8% del PIB enguany, una situació que està previst que empitjori notablement conforme la generació del ‘baby boom’ es va endinsant a les pensions de jubilació. Dit d’una altra manera, sembla una petita tirita per tapar una hemorràgia que probablement requereix un torniquet urgentment.
La dimensió de l’hemorràgia del sistema de pensions és espectacular, es miri l’indicador que es miri. Per tal que les pensions estessin equilibrades, caldria que hi hagués gairebé quatre milions de pensionistes menys: és a dir, o es redueixen els pensionistes en la gegantesca xifra de quatre milions (cosa improbable, ans al contrari, per la pròpia piràmide poblacional) o s’incrementa en un 20% l’IRPF sobre tots els treballadors actius del país (el que en molts casos suposaria duplicar la tributació de rendes del treball i baixar els salaris de tots els espanyols en diversos centenars d’euros mensuals) o es baixen totes les pensions entorn d’un 16%. En qualsevol cas, parlem d’una situació de partida molt allunyada de l’encaix entre ingressos i despeses, i això abans de patir la degradació de la ràtio entre treballadors actius i pensionistes que es preveu per la propera dècada, deguda a la inusual composició de la piràmide poblacional espanyola.
Vista la seriositat del problema i la insuficiència de la solució proposada, resulta probable que properament s’hagi de fer front per enèsima vegada a l’incòmode debat de com resoldre l’atzucac. Una possible via, tal com hem vist, és seguir accentuant els impostos sobre els salaris, ja sigui augmentant encara més l’IRPF o inventant-se nous noms i eufemismes per fer de facto el mateix. Aquest camí té un recorregut limitat perquè l’IRPF efectiu promig ja és set punts superior a Espanya que la mitjana de la UE. Tampoc sembla gaire realista intentar treure pensionistes del sistema per la via d’augmentar l’edat de jubilació: amb el calendari actual ja es situa en molts casos als 67 anys, i no hi ha gaires precedents al nostre entorn de països on sigui superior. Tots els camins apunten a la temuda sortida de retallar les pensions – però això és realment factible?
El salari mitjà a Espanya és de 1.705 euros mensuals, mentre que la pensió promitja de jubilació és de 1.432 euros mensuals, és a dir, un 16% inferior. El llindar poblacional de persones per sobre els 65 anys han vist la seva renda neta anual incrementada en un 6,5% entre 2008 i 2022, l’únic llindar on ha augmentat: entre 16 i 29 anys ha decrementat en un -11,2%, entre 30 i 44 anys ha decrementat en un -7,5% i entre 45 i 64 anys ha decrementat en un -10%. Les llars amb membres majors de 65 anys tenen 195.000 euros de patrimoni de mitjana, mentre que les llars formades per membres menors de 35 anys tenen un patrimoni de 24.000 euros de mitjana (INE, 2020). Tot i que els indicadors constaten una concentració de patrimonis, uns ingressos no despreciables i un augment més ràpid tant del patrimoni com dels ingressos respecte altres grups d’edat al llarg de les darreres dècades, el degoteig de polítiques de transferència al grup dels pensionistes no cessa: des de descomptes de fins el 40% en trens d’alta velocitat fins als tickets de cinema a dos euros o els viatges d’Imserso per poc més de trenta euros diaris. De debò algú pensa que és sostenible?
