La darrera setmana ha tornat a haver-hi un cert interès mediàtic entorn de l’anomenada ‘quota de solidaritat’, un nou impost que gravarà les rendes del treball (és a dir, els salaris) d’aquells espanyols que cobrin més de 59.000 euros bruts anuals, o cosa equivalent, uns 2.900 euros nets mensuals en 14 pagues. El nom escollit per aquest impost, en concret el terme ‘solidaritat’, implica que hi ha un emissor i un receptor d’aquesta: es tracta de transferir rendes dels treballadors en actiu que tenen rendes altes cap als pensionistes jubilats, que segons el plantejament del govern espanyol necessiten la solidaritat dels seus conciutadans.
El primer problema d’aquest plantejament és la mateixa justificació d’aquesta solidaritat. D’entre la redistribució atribuïble al sistema de pensions, el Ministeri d’Inclusió i Seguretat Social ha publicat dades per les quals s’afirma que hi ha dos milions de persones que no són pensionistes i que estarien en risc de pobresa si s’extingís el sistema de pensions. Dit d’una altra manera, l’existència d’unes pensions inflades a costa de la transferència de salaris i l’extinció de polítiques de suport als joves acaba implicant que molts joves, concretament dos milions, depenen de la caritat voluntariosa dels seus avis i pares per tirar endavant. Cultivar una estructura social on els nous assalariats necessitin de les transferències dels jubilats per poder tenir un projecte vital bàsic genera un component d’humiliació i desesperança per als joves. Que aquesta situació afecti a dos milions de persones la converteix en un element estructural més que no pas una anècdota.
El segon problema d’aquest plantejament és la innovació lèxica. Taxar els salaris bruts fa molts anys que està inventat i ja té un nom: IRPF, o impost sobre la renda. Crear un nou impost sobre un tram concret de salaris, els que superen els 59.000 euros, seria equivalent a una modificació dels trams de l’IRPF, i tot i així s’opta per aquesta solució creativa. Les raons semblen evidents: per un costat, per maquillar estadístiques: podrem seguir parlant del percentatge d’IRPF mitjà i màxim i semblar que estem alineats amb els veïns europeus, perquè la quota de solidaritat quedarà fora d’aquests càlculs, talment com ha passat amb el joc de paraules dels contractes fixos discontinus i les estadístiques de l’atur. Per altra banda, perquè incloure el terme ‘solidaritat’ al nom d’un impost introdueix un factor de xantatge emocional, i crea un clima d’opinió pel qual els crítics amb l’escalada impositiva poden ser acusats de voler el pitjor pels pobres avis que no arriben a final de mes. S’aconsegueix així també mitigar les veus de preocupació sobre l’escalabilitat del sistema que es proposa: si tot just a l’inici de l’onada de jubilació de la generació baby boom ja ens trobem amb un forat de la seguretat social de 100.000 milions de dèficit cada any, que fa tan sols cinc anys eren 50.000 milions, i que fa vuit anys era superàvit, la tendència d’aquest desequilibri un cop el gruix de boomers hagi accedit a les pensions de jubilació fa autèntic vertigen. Les eines per gestionar això semblen assolir ja l’esgotament, si en aquesta fase tan primerenca d’incorporació dels baby boom a les pensions ja no hi ha coratge polític per parlar dels trams d’IRPF i s’activen les portes del darrere per incrementar impostos, i si el 61% del nou deute públic emès els darrers 10 anys ja va destinat exclusivament a pagar les pensions, quines eines queden disponibles per seguir encaixant les necessitats de recaptació dels anys vinents?
Les tensions generacionals comencen a ser insuportables: la partida estatal d’inversió en habitatge públic fa massa anys que està congelada. Els investigadors científics tenen també congelada la seva prestació per assistir a congressos i conferències a 66€/nit d’hotel i 14€/dia de dietes. L’edat d’emancipació dels joves escala, la natalitat cau en picat… factors que creen un contrast insuportable amb les prebendes com l’abonament subvencionat de cinema a 3 euros, els viatges de l’Imserso, la targeta daurada de Renfe amb trens d’alta velocitat a meitat de preu i tants altres privilegis dels pensionistes que es pretén justificar que necessiten un esforç comú de solidaritat. Amb aquest clima social i amb aquest desequilibri de les finances públiques, algú pensa que es podrà incorporar els milions de nous pensionistes al sistema que venen imposats per la piràmide poblacional sense que hi hagi o bé un esclat social, o bé una fallida comptable de l’Estat, o bé un canvi de rumb significatiu sobre com abordar la política de pensions?
