Malgrat que el marge de millora és important, els països europeus disposen enguany de sistemes estadístics raonablement bons. Durant les darreres dues dècades han proliferat arreu de la UE les normes de transparència a tots els nivells: estatal, regional i municipal, que obliguen a recollir, agregar i posar a disposició pública els indicadors i dades de tota mena de qüestions econòmiques, demogràfiques, ambientals i sociològiques. Segurament és una conseqüència més de la democratització d’Internet, que fa que sigui molt més convenient l’accés a les dades que abans, quan calia anar a un registre físic i buscar-les sobre suports tangibles. Aquestes dades permeten, en alguns casos, extreure conclusions quantitatives. Em refereixo a observacions inqüestionables: no perquè siguin un dogma sinó perquè les convencions matemàtiques i físiques que la nostra societat ha adoptat en el seu conjunt no permeten concloure el contrari. Per exemple, que la introducció en el seu dia i la posterior reducció progressiva de la taxa d’alcoholèmia ha provocat una disminució dels accidents de trànsit vinculats a aquesta causa i, en conseqüència, també ha contribuït a disminuir la taxa d’accidents totals. Cap observació estadística podria sostenir la conclusió contrària.
Entre les moltes dades que es publiquen cada setmana, fa uns dies es va publicar la sèrie estadística trimestral sobre la variació interanual dels preus de compravenda d’habitatge. És una dada escandalosa: superior al 12%, la qual cosa vol dir que l’habitatge té una rendibilitat altíssima. Alguns ho atribueixen a una bombolla, i és cert que les bombolles generen creixement de preus exponencials sense tenir una explicació en uns costos creixents sinó en una demanda elevada. Però en una situació de bombolla, la demanda és artificialment elevada: a Espanya, algunes persones amb qüestionables instints d’inversió van caure a la bombolla de la filatèlia – no perquè de sobte tinguessin una gran necessitat de segells, sinó perquè consideraven que era un actiu refugi: que els podrien vendre més cars. El cas de l’habitatge no compleix aquesta premissa perquè, a diferència de la filatèlia, el gruix de la demanda correspon a famílies que volen crear una llar o canviar de llar per motius laborals o familiars. Per tant, és una demanda real que no troba una oferta per satisfer-la – això tampoc és una opinió, sinó una inferència estadística de l’emancipació abans dels 30 anys, que ha passat del 30% al 15% en 15 anys, és a dir, decreix a raó d’un -1% anual, malgrat que les respostes dels mateixos enquestats permeten concloure que no ha disminuït la voluntat d’emancipar-se. És a dir: volen però no poden. Hi ha demanda, però no una oferta que li permeti satisfer. No només això, sinó que l’oferta és decreixent: les estadístiques dels portals immobiliaris identifiquen caigudes d’entre una cinquena part i una tercera part de l’oferta a la majoria de ciutats els darrers anys, una tendència que es veu accentuada – el que estadísticament anomenaríem un canvi de pendent – amb l’entrada en vigor de la Ley de Vivienda.
És poc aventurat, doncs, afirmar que la regulació actual està empitjorant notablement l’accés a l’habitatge al nostre país. I no passa res. No es pretén canviar la regulació. Aquesta paradoxa suscita dues reflexions. La primera té a veure amb la utilitat dels programes de dades obertes i estadístiques de les administracions públiques, en la mesura que semblen purament decoratives. Ni en els casos de més evident correlació entre mals indicadors i canvis en les polítiques públiques s’aconsegueix retrocedir a la normativa anterior, o ajustar el sistema a les conclusions extretes a partir dels indicadors. La segona reflexió té a veure amb els incentius. Al sector privat, la prova i error és constant i omnipresent. Alguns casos han estat enormement mediàtics, com la recepta de la Coca-Cola als Estats Units, que va endolcir-se arran d’una campanya publicitària de Pepsi on persones anònimes provaven ambdues begudes i sistemàticament triaven l’anunciada, més dolça. Les vendes van baixar, com ho va fer la satisfacció dels clients, i ràpidament van fer marxa enrere en els canvis. Però la prova i error sovint és més discreta: potser heu accedit a aquest article des d’un enllaç – fixeu-vos si conté un interrogant seguit d’una paraula i el símbol d’igual. Si és així, serveix per recollir l’origen de l’enllaç (una compartició per missatgeria, xarxes socials, un anunci…) i prendre decisions, des de canviar el color del titular o la tipografia, el dia o l’hora de publicació, la temàtica… Si tots aquests ajustos que responen a dades recol·lectades i analitzades són tan freqüents al sector privat, per què al sector públic els fracassos més evidents i estrepitosos no susciten cap canvi? La resposta probablement té a veure amb els incentius. Coca-Cola o aquesta capçalera tenen incentius per reforçar els seus èxits i revertir els fracassos. I l’Estat?
