El degoteig de notícies sobre l’impacte de la crisi energètica en el teixit industrial és constant. Només aquesta setmana, el gegant químic BASF ha anunciat que reduirà permanentment les seves operacions al continent europeu i accelerarà el pla de relocalització a la Xina. El fabricant alemany del sector de la construcció Wolff Hoch s’ha declarat insolvent. El productor de caramels Bodeta ha presentat concurs de creditors. El proveïdor de components automobilístics Borgers ha fet fallida. Potser són noms poc familiars pel lector, però només aquesta darrera empresa compta amb més de 6.000 treballadors en plantilla i 156 anys d’història.
El patró és clar. Gegants industrials de llarga trajectòria i un model de negoci madur, molts dels quals fins i tot han sobreviscut a les dues guerres mundials i a la postguerra, no poden fer front a l’espectacular increment dels costos energètics. Aquest fenomen afecta amb major gravetat a aquelles corporacions que competeixen amb productors d’altres continents, ja sigui perquè els productes no són peribles (no caduquen) o bé perquè la seva densitat és elevada i, per tant, poden ser competitius, fins i tot si cal pagar-ne la importació per via marítima des de l’altra punta del món, on la crisi energètica és menys punyent. També afecta de manera especial els sectors amb una demanda elàstica: si el preu de les rajoles de ceràmica és prohibitiu, el consumidor optarà per un parquet de fusta, destruint la demanda.
Quina és la dimensió del que està en joc? Un 15% dels llocs de treball del continent – 35 milions de persones, segons el Financial Times. Així com una botiga, un negoci de distribució, una empresa de serveis o un operador turístic són senzills d’emprendre, un projecte industrial sovint requereix inversions de sis o set dígits, terminis d’execució de més de cinc anys i qualificacions professionals molt específiques. Tot plegat provoca que, com apunta BASF, aquests moviments tinguin un caràcter permanent i no transitori. Primer, perquè no és senzill revertir un tancament i segon, perquè una vegada executada la inversió a un altre indret, cal amortitzar-la passi el que passi.
Solucionar aquest atzucac no és senzill. La reflexió més òbvia seria que qualsevol millora en el disseny dels mercats energètics europeus contribuiria a disminuir aquests riscos, si bé substituir d’un dia per l’altre l’enorme flux de gas procedent de Rússia no és una tasca senzilla. Tampoc és realista pensar que els pressupostos públics puguin assumir-ne el cost – de fet, el cost de tots aquests rescats possiblement excediria el pressupost industrial de tota la Unió durant diverses dècades. El que sí que resulta plausible és apostar per instruments de liquiditat: quan una indústria finança el seu consum energètic mensual − en alguns casos fins i tot cal un aval a l’inici de cada mes − i cobra els béns que fabrica a seixanta o noranta dies, si el cost energètic es dispara hi ha risc de fallida per la manca transitòria de liquiditat. Oferir liquiditat temporal per cobrir aquestes eventualitats, a mode de préstec tou, seria una fórmula per salvar aquells negocis estructuralment rendibles però puntualment incapaços d’encaixar ingressos i despeses.
No sembla, precisament, que la reacció política a aquests esdeveniments estigui a l’alçada de les circumstàncies. Excepte honroses excepcions, com el primer ministre de Bèlgica, Alexander de Croo, que va afirmar que “el que està en risc és una desindustrialització massiva del continent europeu”, costa identificar lectures clares sobre el context actual per alt d’alts mandataris polítics. Potser ho fan per mantenir els mercats calmats, potser per una excessiva ingenuïtat… Esperem que no sigui la segona.
