La setmana passada es va celebrar una edició més del Liberty Forum, un congrés anual que aglutina laboratoris de pensament (“think tanks”) d’inspiració liberal sota el paraigua d’Atlas Network. La xarxa Atlas, nascuda a Estats Units, vol promoure les sinergies entre tots els think tanks globals que vetllen pel mateix: confrontar a través de les idees l’amenaça dels règims autocràtics i il·liberals, des de la Rússia de Putin fins al Partit Comunista Xinès, que aquests dies ens torna a generar preocupació per la seva inclinació cap a una invasió de Taiwan. La trobada anual d’Atlas era enguany a Madrid, si bé les edicions anteriors es van fer a Budapest, a Praga i fins i tot a Nova York. L’any passat s’havia d’haver celebrat a Kiev i es va haver de canviar a darrera hora per la invasió russa. En aquell moment, els principals temes de discussió van girar, evidentment, entorn de com defensar des d’Occident les nostres llibertats individuals, col·lectives i el lliure comerç de les pulsions ultranacionalistes de Putin i els seus aliats arreu del món. Aquesta edició, en canvi, la temàtica va ser molt més diversa: des de com utilitzar el poder dels mercats per accelerar la lluita contra el canvi climàtic fins a la tutorització excessiva de la ciutadania per part d’alguns governs que tendeixen a tractar-nos, cada cop mes, com a nens petits.
Celebrant-se a Madrid, en aquesta edició del Liberty Forum hi vaig poder saludar molts amics i coneguts, fonamentalment perquè la quantitat de catalans i espanyols que va als esdeveniments que es fan dins d’Espanya sempre és més alta que la de destins internacionals, com que no compten amb la fricció d’haver de comprar bitllets d’avió. Per exemple, en Juan, madrileny amb qui vam organitzar una presentació a Barcelona del seu llibre contra Milei, Meloni i els nous populismes. O en David, un alemany resident a Madrid amb qui vam llançar conjuntament un informe on es comparava l’estratègia de descarbonització energètica d’Schleswig-Holstein respecte a la de Catalunya, i les lliçons que n’hauríem d’aprendre. És per tot això que m’hi vaig sentir com a casa – un sentiment personal, que depèn dels vincles humans que tenim a cada ciutat i del context sobre el qual es compara.
No em va sorprendre que el meu comentari a xarxes socials sobre que m’he sentit com a casa en un acte celebrat a Madrid encengués una gran flamarada d’insults de tota mena. No em pot sorprendre perquè a Catalunya vivim constantment una resposta emocional, de classificar-ho tot entre el que és bo i el que és dolent, de fixar un horitzó ideal per qualsevol qüestió i negar-la rotundament si s’hi introdueix qualsevol matís inesperat, per ínfim que sigui. Per exemple, que un català es pot sentir com a casa, posem per cas, a Paris, si hi té un grapat d’amistats i ho compara amb les seves vivències a Abu Dhabi. És la mateixa puresa ideològica que (sovint les mateixes persones) també exigeixen a debats com el de la mobilitat elèctrica, on sembla més rellevant la baixa quantitat de cobalt procedent de zones conflictives que pot contenir la bateria que no pas seguir cremant milers de milions de litres de gasolina igualment extreta a indrets amb grans tensions socials. També la puresa que s’amaga darrere el famós ‘renovables sí, però no pas així’, que acaba actuant com un filtre tan ambiciós que cap projecte el supera i ens situa en una gran dependència de combustibles fòssils. I és la mateixa classificació de pinzell gruixut per la qual alguns mitjans han escollit l’adjectiu “ultraconservador” per definir l’esmentada xarxa de think tanks, quan els seus socis inclouen organitzacions feministes com Lola (Ladies of Liberty Alliance) o ecologistes com l’American Conservation Coalition, una organització dedicada a la conservació de la biodiversitat de Nord-Amèrica a través d’iniciatives basades en el lliure mercat, com les taxes climàtiques o els segells de certificació.
Si bé la polarització de les idees i la simplificació de tot el que ens envolta segons si és dels meus o contra els meus són fenòmens globals, probablement accentuats amb la popularitat de les xarxes socials i el titular immediat, a Catalunya el problema és una mica més seriós. Primer, perquè aquesta actitud de puresa idealitzadora, on no hi acaba encaixant res, ha filtrat cap als governs i ha aconseguit aturar-ho tot perquè no compleix els nostres exigentíssims estàndards morals. I segon, perquè costa trobar a casa nostra mitjans de comunicació rigorosos com podria ser una BBC o un New York Times que ens ajudin a escapar d’aquesta cascada simplificadora i binària.
