Amb la dimissió de Trudeau com a Primer Ministre de Canadà, un dels candidats millor posicionats per a designar-se com a proper líder del país és Pierre Poilievre. Alguns l’han qualificat de Milei canadenc, i certament el seu programa i el del president d’Argentina comparteixen molts punts, particularment al capítol econòmic. Poilievre anirà a les eleccions amb la promesa de la “ràtio u a tres”: cada nova llei o regulació que entri en vigor haurà d’anar acompanyada d’un informe econòmic que expliqui quines altres partides es retallaran a fi d’estalviar tres vegades més que el cost de la regulació en qüestió. L’objectiu és que, enlloc de l’actual tendència expansiva del pressupost públic que està adoptant una corba exponencial força descontrolada al Canadà, les noves regulacions siguin una ocasió per retornar les finances públiques a un nivell sostenible en el temps. També a Alemanya, país on fa anys que està en vigor a alguns àmbits el “one in, one out” (per cada nova norma que entra en vigor cal derogar-ne una altra), els partits que lideren les enquestes electorals estan fent bandera en campanya de la necessitat de donar una volta més a aquest concepte, fer-lo més extensiu a tota l’administració i més ambiciós, davant la – segons afirmen – imperiosa necessitat de frenar l’espiral de noves regulacions que està frenant l’economia alemanya.
Sigui com sigui, fa la sensació que cada cop hi ha més veus a diverses geografies que fan un crit d’alerta respecte al ritme de creixement de les normes que cal complir, i particularment sobre com aquesta xifra no pot ser infinita: els ciutadans, les empreses, les mateixes institucions… tenen un límit a partir del qual no poden digerir més normes i esdevenen incomplibles per falta de temps, recursos i capacitat d’estudiar-les totes elles per garantir que el que fem a l’àmbit domèstic, empresarial o polític s’ajusta a tot l’establert. Sembla que aquest límit està perillosament a prop, o fins i tot traspassat en algunes ocasions. D’exemples en tenim uns quants, darrerament, a diversos nivells.
A escala nacional, el passat 1 de Gener va entrar en vigor la nova llei de residus, amb diverses noves obligacions. Les empreses han d’incloure el seu codi de productor (RPP, registre de productors de producte) a cadascuna de les factures de venda, així com indicar el pes de residus que conté la mercaderia i la quota resultant de residus que es paga a l’SCRAP escollit (Sistema Colectivo de Responsabilidad Ampliada del Productor). També els envasos han de contenir, tots ells, el pictograma del contenidor al qual s’han de reciclar – els envasos que no estan impresos també, en teoria, per la qual cosa cal afegir en aquests casos un procés d’impressió a l’envàs perquè surti reflectit el pictograma del contenidor. Tot plegat afegeix una complexitat extrema als processos administratius i productius de les empreses. La norma és confusa i es va anar concretant i perfilant durant desembre, setmanes abans d’entrar en vigor, per la qual cosa ‘de facto’ tampoc hi ha hagut temps per adaptar els sistemes informàtics de facturació a tot això. El resum és que, a dia tretze de Gener, encara no he vist cap factura de 2025 que contingui aquesta informació. I n’he vist centenars. Dit d’una altra manera, el grau d’incompliment és del 100%. Si aquesta situació segueix així, què farà el Gobierno? Multar a totes les empreses del país?
En l’àmbit local, com a ciutadà de Girona, vaig rebre una carta fa unes setmanes. Era personalitzada, amb un codi identificador únic, i se m’informava de la pròxima implantació de contenidors d’escombraries “intel·ligents”, que s’obren amb targeta. Malgrat la carta era nominal per a cada veí i la targeta hauria cabut dins el sobre, es proposava anar a buscar la targeta a uns llocs i hores determinats, la majoria d’ells coincidents amb una jornada laboral normal. No sembla que els meus veïns ho trobessin gaire més convenient, atès que els primers dies del canvi la quantitat d’escombraries fora dels contenidors excedia la capacitat d’aquests, portant a pensar que probablement estaven buits. El dia que es va implementar el sistema ja havia conclòs el període de repartiment de targetes, i la pàgina web no indicava quin era el nou lloc i hora per recollir-les – en tot cas, al meu entorn vaig detectar una profunda sensació d’esgotament i de no tenir energia per esperar un grapat de minuts l’atenció telefònica de l’Ajuntament, mentre sona una agradable música d’ascensor, perquè confirmin quin dia i hora cal demanar festa a la feina per anar a recollir una targeta que es podria haver introduït dins del sobre que van repartir, per poder obrir el contenidor d’escombraries.
Aquests dos exemples recents, i alguns d’altres més veterans (quantes pàgines web no han posat l’avís d’acceptar les cookies, obligatori a Europa, i no ha passat res?) ens recorden que els ciutadans i empreses no tenim una capacitat infinita d’absorbir i complir amb la constant generació de normes. Que, a més, si aquesta és acumulativa i no implica la derogació de normes antigues, l’extrapolació és cap a l’infinit. I que si es creua el llindar d’allò que tenim capacitat per absorbir, la gent incompleix massivament. Quan això passa, com amb la llei de residus a Espanya o les escombraries a Girona, el problema el tenim els ciutadans i empreses o el tenen les institucions?
