Aquesta setmana tota l’atenció mediàtica, també de la premsa econòmica, recau sobre els catastròfics efectes de la DANA. I no n’hi ha per menys: no només és una tragèdia humana de grans dimensions – les xifres de morts confirmats i famílies en una situació personal dramàtica, lamentablement, sembla evident que continuaran creixent conforme avancin les tasques de desbrossament d’aparcaments subterranis, túnels i acumulació de cotxes a alguns culs de sac – sinó que també és un desastre econòmic: els danys materials sobre habitatges, infraestructures i negocis seran milmilionaris amb tota probabilitat. Convé recordar que en aquesta mena de fenòmens no només hem de mesurar l’impacte financerpel cost de reconstrucció, que no és menor, sinó també per dos conceptes ben coneguts a la disciplina econòmica. El primer d’ells és el lucre cessant: els hotels, restaurants, negocis, indústries de la zona de València que deixaran d’ingressar durant un període que lamentablement tot apunta a que serà molt llarg en alguns casos – l’afectació inclou elements importants com la fàbrica de Ford a Almussafes i alguns polígons industrials de grans dimensions, així com la capital del País Valencià, que és rellevant en termes del pes de l’industria turística al conjunt de la comunitat autònoma. Però hi ha un segon concepte que no podem oblidar: el cost d’oportunitat. Mentre un fabricant de perfileria d’alumini del polígon de Picanya no pot atendre els seus clients, potser hi ha un competidor seu a Itàlia que ho farà, provocant una ferida a llarg termini sobre la cartera de clients del primer, que no recuperarà la seva demanda en la totalitat el precís dia que reobri les portes.
En termes privats, poca autocrítica es pot fer. Els desastres naturals són elements probabilístics i les zones geogràfiques que en reben l’impacte pateixen un greu infortuni que en la majoria de casos no s’arriba a cobrir amb assegurances, i que tampoc es podien haver gestionat més o millor des de l’esfera privada tret d’haver apostat per petites inversions mitigadores com disposar de bons aïllaments per minimitzar l’accés d’aigua, que atesa l’escala del fenomen que ens ocupa no sembla que haguessin estat suficients en la majoria de situacions. Però en termes públics la situació és totalment diferent. Evidentment hi ha una responsabilitat política i administrativa sobre com s’ha gestionat la comunicació del risc d’aquest fenomen meteorològic, i tot apunta a que hi havia elements sobre la taula per haver-ho fet abans i amb major contundència – els ciutadans de Japó desplaçats a Espanya van rebre 24h i 48h abans missatges SMS als seus mòbils informant d’aquest risc anunciat per l’Aemet. Aquesta discussió, en tot cas, pertany al terreny del retiment de comptes o fins i tot de l’investigació penal, i està fora de l’abast d’una columna d’anàlisi econòmica. Però una vegada materialitzada la catàstrofe apareixen altres responsabilitats polítiques i administratives entorn de com es vertebren els serveis de l’Estat per donar resposta a les necessitats de la ciutadania i empreses afectades i per permetre el rescat de persones amb vida i la ràpida recuperació de l’activitat normal. Tot plegat està agafant un caire d’autèntic despropòsit: les imatges que arriben sobre terreny ens mostren un compromís de la ciutadania sense precedents, amb riuades de voluntaris fins i tot desplaçats d’altres zones d’Espanya, aportant els seus propis materials i les seves mans per ajudar a desbrossar, desaiguar i netejar el fang. També l’administració estira el xiclet del voluntarisme: el govern autonòmic encapçalat per Mazon ha habilitat un número de compte per fer donatius. Però aquestes realitats xoquen amb la visible falta d’efectius professionals: Guardia Civil, efectius de l’exèrcit, forenses i pèrits, metges i psicòlegs. No sembla que hi hagi una insuficiència d’aquests perfils sinó un problema d’assignació, una sospita que es subratlla amb la postura del govern central de “si fan falta més recursos, que els demanin” – així doncs, els recursos existeixen i no estan allà.
Aquest context ha d’obrir una seriosa reflexió a Espanya: tenim un estat de grans dimensions. El pes del sector públic sobre el PIB és de més de la meitat a moltes zones, és un dels països amb major recaptació per impostos (directa i indirecta) en termes relatius sobre el PIB, i també amb major despesa pública. La recaptació de l’Estat els darrers cinc anys ha augmentat de forma extraordinària. És inacceptable que, així les coses, els ciutadans acceptem una resposta pública com si tinguéssim un estat lleuger, petit: voluntaris, donatius i altruisme. València no és Haití: el drama d’aquesta setmana ha passat dins les fronteres. No és optatiu aportar-hi recursos públics, i no és discrecional decidir quina assignació s’hi vol fer. No hi ha cap excusa de priorització financera que pugui explicar que no s’estigui atenent el rescat de vides, el desbrossament de cotxes al mig de ciutats a cinc minuts de València, diversos dies després de l’aiguat. Si aquesta ha de ser la resposta que obtenim la ciutadania quan hi ha un desastre natural, aleshores ens convindria més tenir un estat petit: que es retalli massivament la despesa pública i l’estructura administrativa, que es freni en sec l’increment de deute públic i ja ens espavilarem els ciutadans amb voluntariat i donatius – el que estem fent ara, vaja.
