A l’hora de la publicació d’aquesta columna ja es coneixeran els resultats electorals de les eleccions autonòmiques de Catalunya. A risc que la política de pactes resulti difícil, si no impossible, i fins i tot ens puguem veure abocats a una repetició electoral, el Govern que en surti tindrà diversos reptes importants sobre la taula. Alguns d’aquests desafiaments col·lectius són avançar en la transició energètica – el desplegament d’energies renovables ha estat absolutament aturat durant quinze anys a Catalunya, mentre la resta d’Espanya i Europa ha avançat de forma frenètica a conseqüència de la democratització dels costos i la consciència col·lectiva sobre els riscos de la crisi climàtica. També possibilitar la construcció d’un mínim corpus d’infraestructures, com un aeroport amb una operativa raonable que no impliqui redirigir als catalans a Madrid-Barajas pels viatges internacionals a causa de la seva infracapacitat de pistes, o bé una xarxa de dessaladores i abastiment d’aigua compatible amb els episodis de sequera cada cop més presents. Una xarxa de Rodalies a l’altura d’un país d’Occident, que no tingui constants talls de servei que afectin a la xarxa completa, amb incendis inclosos, i sense serveis alternatius per carretera quan això passa. Una administració que possibiliti els projectes, com la construcció de promocions d’habitatges d’obra nova o bé l’acollida d’iniciatives industrials, facilitant l’adaptació àgil dels planejaments urbanístics i dels recursos necessaris, ja siguin canonades d’aigua, vials de carretera o escomeses elèctriques.
Catalunya està bloquejada i res de tot això és ara possible. El diagnòstic habitual sobre aquesta inoperància de país és la captura política per part de grupuscles ‘anti-tot’ que s’oposen de manera molt sorollosa a tota mena de projectes, incloent-hi els esmentats anteriorment. Però sovint oblidem un component necessari perquè aquesta política del ‘no a tot’ hagi imperat: la inseguretat jurídica. Tots els països i regions tenen plataformes contràries a qualsevol canvi – difícilment una iniciativa tindrà zero detractors, ja sigui un parc fotovoltaic, una presó, una depuradora o dessaladora, una fàbrica, una carretera o una línia de tren. A altres indrets, les plataformes opositores no frenen de forma sistemàtica els projectes. Si a Catalunya això passa és perquè s’impugna qualsevol projecte, sigui via contenciosos administratius o via al·legacions durant els terminis d’exposició pública. Quan els projectes es judicialitzen i s’entra en una espiral d’impugnacions, tot es frena durant dècades, i el país s’atura.
Hi ha diverses maneres d’atenuar aquesta dinàmica tòxica, algunes de més senzilles i d’altres de francament complicades. La fórmula senzilla és fer ús dels mecanismes dels quals disposem per agilitzar la tramitació dels projectes i fer possibles totes aquestes qüestions que ens afecten al nostre dia a dia com a ciutadans – per exemple, per mitjà de la declaració de “projecte estratègic” prevista a la Llei de Facilitació Econòmica, que escurça les terminis de tramitació, fa el procés menys garantista i minimitza el risc de judicialització. Aquest mecanisme encara no s’ha utilitzat mai a Catalunya, tot i estar previst legalment, la qual cosa contrasta amb els veïns d’Aragó i la Comunitat Valenciana que l’apliquen habitualment.
Les fórmules més eficaces per revertir aquesta dinàmica perversa són, lamentablement, també més complicades. Una d’elles seria retallar els abusos reguladors per fer les lleis més senzilles, tapant esquerdes d’interpretació que fan massa fàcil l’aparició d’impugnacions davant de qualsevol oposició. Catalunya té més de 100.000 pàgines de regulacions a butlletins oficials, el País Basc en té poc més de 8.000 tot i ser una comunitat foral. La profusió reguladora de les darreres dècades a Catalunya ha estat brutal, i hi ha tantes normes en vigor, algunes d’elles contradictòries, que qualsevol persona que s’ho proposi pot trobar un camí per impugnar legalment una iniciativa que no li faci el pes. La segona qüestió té a veure amb la responsabilitat individual dels funcionaris: si els incentius de no fer res són nuls, però les conseqüències d’agilitzar projectes en un marc d’inseguretat jurídica poden tenir un impacte personal sobre els funcionaris que arriba fins i tot a la inhabilitació, s’optarà pel ‘qui dia passa, any empeny’, demanant un parell d’informes més per cobrir-se. Minimitzar els impactes personals sobre les persones que han de fer possible que el país avanci en cas d’embolic judicial és un pas necessari per poder desfer el nus. Ho aconseguirem, tot plegat, en aquesta nova tapa que comença avui?
