Aquesta setmana hem conegut el dictamen de l’Advocat General de la Unió Europea amb relació a la normativa de l’Autoritat Metropolitana de Barcelona (AMB) que limitava la ràtio de vehicles VTC a tan sols un per cada trenta taxis. Si bé aquesta és una resolució no vinculant, acostuma a estar alineada amb el que acaba essent el posicionament oficial de la Unió sobre cadascuna de les disputes; per tant, és d’esperar que aquest revés acabi portant al desmantellament de les limitacions artificials sobre el nombre de vehicles VTC que hi pot haver en relació amb els taxis. La resolució de l’Advocat General subratlla que la normativa impulsada per l’AMB té l’evident propòsit de limitar la mateixa existència de les plataformes digitals. Fixa uns criteris ad-hoc que no tenen una raó de ser lògica més enllà de crear barreres d’accés per protegir el monopoli del taxi, la qual cosa – en l’opinió de l’Advocat General – viola el dret de lliure empresa, és a dir, que cadascun de nosaltres pugui emprendre i oferir un producte o servei al mercat sense topar amb barreres artificials orientades a protegir l’operador i no pas a garantir un millor servei pels consumidors.
El joc del gat i la rata entre operadors digitals i les diferents administracions catalanes (Ajuntament, Àrea Metropolitana, Generalitat…) és un patró que es repeteix pràcticament a cadascuna de les àrees on han aparegut nous operadors digitals. A banda de les alternatives a la mobilitat, també s’ha observat aquest interès persecutori sobre l’àmbit de les llars compartides: l’Ajuntament de Barcelona ha impulsat una de les normatives més restrictives d’Europa en aquest àmbit, que prohibeix per complet el lloguer d’habitacions per períodes inferiors a un mes. Així com en el cas de la limitació operativa dels VTC es van escoltar i atendre les peticions del sector del taxi per protegir el seu monopoli, en el cas de la prohibició del lloguer d’habitacions s’han atès les demandes de les patronals hoteleres i no pas a l’interès de la ciutadania. La figura del lloguer esporàdic d’habitacions suposava en molts casos una ajuda econòmica puntual per a persones amb dificultats per pagar el lloguer o la hipoteca – no era, en general, un “modus vivendi” sinó un suport que alhora permetia flexibilitzar l’oferta d’allotjaments de la ciutat en sintonia amb les èpoques de gran estacionalitat, com la celebració puntual de congressos amb alta afluència de visitants.
També s’ha repetit la recepta en el cas de les plataformes de comerç electrònic: l’Ajuntament ha creat un impost que els mateixos impulsors han batejat com a “taxa Amazon”. Aquest impost amb nom i cognoms pretén frenar el desplegament dels grans operadors de comerç electrònic a la ciutat; de nou, creant una barrera d’entrada que protegeixi els operadors tradicionals i dificulti la presència de plataformes digitals.
El recorregut d’aquesta estratègia sembla limitat. Mentre el TJUE ja ha obert la porta a la caiguda de la limitació artificial dels VTC, els juristes especialitzats en dret de la competència tenen claríssim que un impost que els mateixos impulsors bategen amb el nom de “taxa Amazon” no té cap recorregut legal possible: la regulació Europea no permet la creació d’impostos a mida per a posar traves a una determinada empresa. Els entesos en regulació urbanística tampoc posen les mans al foc perquè la prohibició total de les llars compartides s’acabi consolidant. La discussió entorn d’aquests fronts persecutoris sembla estar més centrada en el quan: fins quan duraran les prohibicions, quan arribarà cadascuna de les sentències que obligui a fer marxa enrere en cada cas.
Quan arribi el moment, què s’haurà aconseguit? Perdre cinc o sis anys d’operació de plataformes digitals a Barcelona i Catalunya no les debilitarà ni en causarà la seva desaparició. Aquests actors retornaran tan bon punt el marc legal en permeti la presència. Això sí: durant aquests valuosos anys en els quals s’han centrat tots els recursos i esforços públics en combatre l’existència d’aquests actors, s’ha desatès el que hauria de ser el principal focus del moment: dotar a les pimes, comerços, autònoms i petits operadors de cadascun dels sectors de suficients eines per adaptar-se a un horitzó inevitablement digital i basat en els serveis sota demanda. Als Estats Units es pot demanar un taxi tradicional, de color groc, des de diverses aplicacions d’operadors VTC. També a Madrid es pot demanar un taxi des de l’aplicació d’Uber. La xarxa europea d’oficines de suport a pimes fa anys que ofereix el desplegament de programes locals per tal que el comerç minorista integri els seus productes a plataformes d’eCommerce – de fet, a Espanya ja hi ha 30.000 pimes que venen a través d’Amazon, amb unes vendes acumulades de més de 650 milions d’euros anuals.
Potenciar l’adaptació dels operadors clàssics al nou paradigma digital és una estratègia de llarg termini, mentre que el joc del gat i la rata tindrà inevitablement una durada limitada. És intel·ligent dedicar els recursos al primer d’aquests plantejaments, altrament quan arribi la fi de la prohibició d’aquests models de negoci digitals s’hauran perdut els millors anys per ajudar als actors tradicionals a completar aquesta adaptació.
