Aquest cap de setmana s’ha celebrat el Fòrum anual del think tank Institut Ostrom, que ha aplegat personalitats d’orígens diversos (empresa privada, administració pública, acadèmia, organitzacions cíviques i econòmiques) per reflexionar entorn de la competitivitat, el creixement empresarial, la transició ecològica i la reforma de l’administració pública. Un dels eixos que es va repetir més va ser la voluntat de seguir reforçant el nostre teixit econòmic, no només (però sobretot) d’indústries sinó empreses en el sentit ampli, i en van sortir algunes receptes i reflexions prou encertades.
El primer concepte que va aparèixer i que trobo fonamental per centrar el terreny de joc és el dilema entre importar indústria exterior i salvar i potenciar indústria preexistent. Sovint des de les administracions públiques, de qualsevol nivell i de qualsevol color polític, es tendeix a prioritzar el desembarcament de grans projectes emblema des de l’exterior – en són exemples el fabricant de cotxes Chery a la Zona Franca, l’Agència Espanyola de Medicaments a la Torre Agbar (que finalment no es va produir) o, aquesta mateixa setmana, l’holandesa Qiagen que ha escollit Catalunya pel seu nou centre d’innovació. Aquestes són, sense cap dubte, bones notícies, tot i que amb un component de bienvenido Mr. Marshall que les fa particularment mediàtiques. Ara bé, Catalunya té un teixit de petites i mitjanes empreses que, si disposessin de les atencions i facilitats que en algunes ocasions s’han ofert a multinacionals estrangeres per atraure-les, podrien créixer i dur a terme també importants inversions associades a una creació rellevant de llocs de treball. Per altra banda, a Catalunya seguim llegint titulars a premsa pràcticament cada setmana d’algun projecte econòmic que ha fet fallida: només en el sector de fabricació de paper, que és el que m’ocupa personalment i, per tant, el que més conec, acumulem ja dos tancaments de fàbriques que sumen més de 200 treballadors durant aquest trimestre: Guarro-Casas a Gelida i Iberboard a Alcover. Caldria veure si s’ha treballat braç a braç entre les administracions i els responsables d’aquests projectes per entendre les raons d’aquestes crisis i constatar que s’han exhaurit totes les vies de col·laboració publicoprivada per redirigir-les, alhora que prendre nota dels factors de manca de competitivitat que n’han propiciat la caiguda i veure si podem fer alguna cosa per revertir-los i no trobar-nos amb altres situacions similars en el futur.
La segona reflexió que es va posar sobre la taula és la del descarrilament administratiu d’algunes qüestions. Si bé es va coincidir en el diagnòstic que s’ha fet una bona feina els darrers anys en simplificar la tramitació administrativa amb el desplegament de la Finestreta Única Empresarial, queden serrells per polir que en alguns casos són prou rellevants per causar autèntiques destrosses. El principal risc és el de judicialització: Catalunya té un corpus normatiu profús – un exemple gràfic que es va mencionar va ser el següent: si col·loquéssim una damunt de l’altra les pàgines impreses de normes aprovades el 2023, la pila mesuraria 127 metres d’alçada, el mateix que una de les torres de la Sagrada Família. Aquesta densitat normativa fa massa senzill trobar esquerdes formals o fins i tot normes contradictòries que permeten a plataformes opositores (fins i tot de caràcter luddita, podríem dir) derivar el que seria una tramitació administrativa cap a un viacrucis judicial que no serà ràpid: hi ha 300.000 expedients pendents de resoldre als jutjats de contenciós administratiu. La solució per minimitzar aquesta possibilitat no és senzilla, i implica anar simplificant i millorant la qualitat normativa de forma esglaonada, per exemple amb l’aplicació de principis com ‘one in, two out’: per cada norma nova aprovada, cal eliminar-ne o consolidar-ne dues. També implica empènyer cap a un canvi cultural col·lectiu on s’entengui que, si bé el paisatge i medi ambient són evidentment actius a preservar, també ho és el teixit empresarial del nostre país, i per tant cal trobar equilibris que no impliquin renunciar a cap de les dues qüestions.
Finalment, un consens clau a les discussions de dissabte passat va ser la identificació de la competitivitat global com a punt de partida per a tota la resta. Les empreses catalanes exporten productes a moltes altres geografies, on es trobaran la competència de companyies de tots els continents i regions. Així doncs, no és viable ni mantenir el nostre teixit empresarial ni importar projectes atractius si no disposem d’un context mínimament alineat al de la resta del món, i això inclou qüestions com el cost energètic, que actualment divergeix en excés i complica poder assolir uns nivells de preus absorbibles pel mercat internacional.
Asseient a una mateixa taula representants polítics, empresarials i acadèmics, no sembla que la diagnosi generi gaire polèmica. El nivell de coincidència en aquestes lectures de la situació empresarial al nostre país va ser francament alt. Així doncs, només ens queda començar a actuar amb el mateix consens i decisió.
