A Espanya el lloguer de temporada s’està convertint en una pràctica cada vegada més estesa. Aquest tipus d’arrendament, que té com a finalitat l’ocupació d’un habitatge per un període de temps determinat, pot ser perfectament legal sempre que es compleixin unes certes condicions. No obstant això, cada vegada són més els propietaris que estan utilitzant-ho per eludir les mesures de control de preus i protecció a l’inquilí que es van implementant pel govern espanyol.
Fa pocs mesos, el govern estatal va aprovar una pròrroga del límit del 2% a la pujada dels lloguers, així com una extensió de sis mesos de manera extraordinària dels contractes que finalitzin abans del pròxim 30 de juny i ara diuen que amb l’aprovació de la Llei del dret a l’habitatge s’aplicaran aquestes mesures i altres més restrictives pels propietaris. Per això i com aquestes mesures són aplicables únicament als lloguers d’habitatge habitual, altres tipus d’arrendaments, com els de caràcter temporal, queden fora del seu àmbit d’aplicació.
En aquest context, molts propietaris estan utilitzant el lloguer per a ús diferent del d’habitatge que recull l’article 3 de la Llei d’Arrendaments Urbans (LAU) per evitar aquestes mesures. Aquesta pràctica consisteix a llogar un habitatge per un període de temps determinat, normalment inferior als 12 mesos, al·legant que l’inquilí la utilitzarà com a residència temporal, per exemple, per passar unes vacances o per estudiar. La realitat és que, en molts casos, es tracta del domicili habitual i la veritable intenció és tenir una llibertat total al contracte, tant per l’aplicació de pujades de renda de forma anual així com no està subjecte a un contracte de 5 o 7 anys segons siguin persones físiques o jurídiques.
Si realment no és un lloguer de temporada s’està incomplint la normativa i potser objecte de sancions, sobretot pel propietari.
Per la part de l’inquilí els perjudicis als quals s’exposa són que, si el propietari fa passar un lloguer de llarga durada com un de curta durada, pot tenir un desallotjament anticipat en cas que el propietari decideixi recuperar el seu habitatge abans dels acords. A més, l’inquilí pot estar pagant un preu superior al del mercat, ja que els lloguers de temporada solen ser més cars que els lloguers de llarga durada, tal com hem esmentat.
D’altra banda, pel que fa al propietari, aquest s’exposa a una possible demanda per part de l’inquilí en cas que aquest decideixi quedar-se en l’habitatge més temps de l’acordat i denuncia la situació als organismes pertinents. L’inquilí pot reclamar llavors els drets que li corresponen en un lloguer de llarga durada, com la pròrroga del contracte o la limitació de la pujada del preu. Per no esmentar les sancions econòmiques i administratives a les quals podria enfrontar-se en el cas que es demostri el frau.
La veritat és que aquests tipus de fraus són fàcilment desmuntables. En tot contracte de lloguer és obligatori explicar el motiu pel qual es viurà en aquesta casa per un període de temps determinat. Per tant, si l’arrendatari pot demostrar que no es tracta d’un lloguer temporal, sinó que la seva intenció és la de residir de manera permanent en l’habitatge, un jutge li donaria la raó. No obstant això, les dificultats per trobar un pis de lloguer avui dia estan portant als inquilins a acceptar uns termes que van en contra dels seus interessos.
En definitiva, el lloguer de temporada pot ser perfectament legal sempre que es compleixin unes certes condicions; el problema resideix en el fet que cada vegada són més els propietaris que estan utilitzant aquesta figura per eludir les mesures de control de preus i protecció a l’inquilí que han estat implementades pel Govern espanyol.
