El canvi de seu del gegant Ferrovial d’Espanya a Països Baixos ha provocat un terratrèmol polític i mediàtic que ha posat de nou sobre la taula el debat de la competència fiscal europea, els paradisos fiscals i la responsabilitat corporativa. Aquesta discussió té dos vessants: una de caràcter moral, més subjectiva, que inclou elements com la responsabilitat nacional, l’arrelament corporatiu al territori i l’ètica empresarial, sobre la qual cadascú de nosaltres tindrà una visió particular. Però la segona vessant és més objectivable i fa referència a la consideració de determinats països com a paradisos fiscals, i a la potencial unificació dels criteris fiscals arreu d’Europa per tal d’evitar la competència entre països.
Poques anàlisis han entrat en el fons de quins són realment els criteris fiscals diferents entre Països Baixos i Espanya en els casos concrets que afecten Ferrovial. L’Impost de Societats espanyol és generalment del 25% sobre els beneficis, mentre que a Països Baixos és del 25,8% – per tant, la raó d’aquest trasllat no la trobem en un menor impost de societats sinó en altres qüestions fiscals una mica més complexes. Hi ha una diferència important amb relació a la tributació de multinacionals amb filials a altres països: mentre que una multinacional amb seu a Amsterdam no ha de pagar res per incorporar els dividends generats per les seves filials estrangeres (per exemple, del Canadà i Mèxic); una multinacional amb seu a Madrid ha de pagar per aquesta incorporació de beneficis originats a altres països a raó d’un 5% del que correspondria si fos negoci espanyol.
El criteri holandès d’excloure de la tributació els dividends generats a l’exterior es fonamenta en el principi de doble imposició: com que la filial canadenca i la mexicana ja hauran tributat en aquests dos països respectivament pels beneficis que s’hagin creat allà, no té sentit que es pagui una altra vegada pels mateixos beneficis en el moment d’“importar-los” cap al país de la seu internacional. Aquest criteri té sentit econòmic i una explicació intuïtiva, per la qual cosa classificar Països Baixos de paradís fiscal segons aquesta visió diferent respecte a la importació dels beneficis que han tributat a tercers països sembla força agosarat. De fet, hi ha més països europeus on és exempta la tributació de dividends importats de filials estrangeres que no pas països europeus on aquest fet està taxat, per la qual cosa estem més a prop que l’excepció sigui Espanya que no pas Holanda.
L’impacte d’aquest canvi de criteri fiscal no és extraordinàriament rellevant sobre els comptes de Ferrovial. En canvi, fer un trasllat de seu fiscal és un procés de gran complexitat. Aleshores, és raonable pensar que val la pena fer un canvi de seu només per aquesta qüestió? Sembla improbable. Els rumors diuen que la intenció real de Ferrovial és sortir a cotitzar a la borsa dels Estats Units, on té intenció de créixer de forma molt significativa atès l’ampli mercat de construcció de grans infraestructures d’aquesta regió. És plausible pensar que el trasllat forma part de les tasques per preparar el terreny per aquesta sortida a borsa: mentre que Espanya no és un país gaire ben vist pels inversors internacionals, pels seus mals indicadors en diversos àmbits i per la seva inseguretat jurídica, Països Baixos és un camp base que genera confiança a accionistes borsaris i que està molt ben posicionat a tots els indicadors de competitivitat i seguretat jurídica. Aquesta lectura implicaria que la raó principal del trasllat no és per una raó tangible – és a dir, diferències en determinats impostos – sinó per una raó subjectiva: la percepció d’una seu neerlandesa respecte d’una seu espanyola per part de la borsa americana.
Espanya podria aspirar a igualar Països Baixos de forma relativament senzilla. Com hem vist a l’anàlisi anterior, no es tractaria de retallar dràsticament els impostos sinó d’atendre determinades circumstàncies amb bisturí, com evitar la doble imposició en alguns àmbits. La comparativa deixa fins i tot camí per recórrer en incrementar la base imposable general de l’Impost de Societats, el qual significa que tot això es podria fer sense que baixi la recaptació. Espanya també podria aspirar a generar el mateix grau de confiança internacional que genera Països Baixos – per exemple, deixant de fer canvis reguladors constants i sovint amb efectes retroactius. Només el passat 2022 s’han canviat els criteris de joc del mercat energètic (topall al gas i subhastes renovables), del mercat bancari (impost a la banca), del sector patrimonial (impost a fortunes) i de la gran indústria (canvi retroactiu del model retributiu de les cogeneracions). Algunes d’aquestes modificacions poden ser positives, però la profusió de canvis reguladors de gran impacte sobre els respectius sectors en un període molt curt de temps genera nerviosisme als ulls internacionals i acaba provocant una situació de desconfiança que probablement té molt a veure amb la deslocalització.
