Les dimensions i la importància de Barcelona dins el conjunt del país ha tingut sempre una doble lectura. D’un costat, que el cap i casal de Catalunya tinga aquesta envergadura ha servit en els dos darrers segles per vertebrar-la econòmicament, culturalment i nacionalment a l’entorn d’un eix tan potent. Un eix comparable, pel vigor i la capacitat d’atracció, a les capitals europees situades en la primera línia del continent. De l’altre, aquests avantatges han quedat contrastats amb els inconvenients que es desprenen d’una gran capital desmesurada demogràficament i amb tendència al centralisme i a obsedir-se excessivament en el propi melic.
Els recels i el rebuig que es palpen en les ciutats i les comarques de la resta del país són justificats. Més encara quan històricament Barcelona ha estat un pol d’atracció potentíssim que ha arrossegat gent, negocis, talent, força i oportunitats.
Qui diu Barcelona diu l’àrea metropolitana que l’envolta, que avui concentra uns cinc milions de persones, mentre que la resta del país només en suma tres. És ben lògic que aquesta massa humana, aplegada en ciutats que s’ajunten sense espais buits, haja intentat administrar-se i articular-se en una àrea que aprofitara serveis compartits i que evitara duplicacions administratives i de serveis absurdes. Políticament aquesta lògica va ser aprofitada per Pasqual Maragall quan ocupava l’alcaldia. Maragall va pretendre liderar aquesta primera corona humana a l’entorn de Barcelona com una alternativa política enfront de la Generalitat que presidia Jordi Pujol, fins que el conflicte i el joc d’interessos va resultar inevitable.
El mateix esquema es repeteix amb matisos en altres grans ciutats, sempre amb uns vicis ben detectables, cm ara la tendència a l’arrogància i a l’onanisme que sovint les converteix en petits països. A França París ha arrasat la resta de l’estat. Madrid, amb una tirada històrica frustrada a imitar-ne el model, amb tot el suport de l’Estat està aconseguint sortir-se’n en aquestes tres darreres dècades. Aquesta enorme concentració de gent, activitat empresarial, poder financer i centre de decisió política ha provocat una reacció limitada, poc efectiva, en alguns territoris de l’Estat, que de fa temps sota la divisa “España vaciada” protesten sense gaire èxit.
La constatació del paper secundari que es veu obligat a assumir una gran part del país ha mogut la Generalitat ha impulsar polítiques de compensació i impuls econòmic perifèric, no sempre amb èxit. Sovint la inèrcia és tan bèstia, que els intents públics no serveixen ni per a frenar la desertització d’aquestes comarques. Per això és important el paper de la iniciativa privada, que ha d’aprofitar aquest suport governamental per a ser més eficaç.
D’iniciatives vàlides, n’hi ha, i convé destacar-les i reconèixer-ne públicament l’encert. És el que ha fet el periodista econòmic Ramon Roca, autor del llibre El Pallars, oportunitats de negoci, un recull de 24 bons exemples d’empreses innovadores en diferents àmbits, tot i que la majoria es moguen lògicament dins l’entorn de l’agricultura, la vitivinicultura, el turisme i la ramaderia. Des de l’èxit de l’empresa d’instal·lació de panells solars Pirineu Solar fins a l’encert de Josep Oriol Pallarès en l’elaboració de patés i en els serveis generals de càtering, passant per RocRoi, la firma líder d’esports d’aventura a l’aire lliure que ara ha derivat cap a una start-up tecnològica.
Entre tots aquests casos d’èxit personal professional convé destacar l’impuls al vi d’altura, una alternativa que ha començat a prendre cos arran de la crisi climàtica i que treballen el celler Batlliu de Sort i, amb una experiència resolutiva al darrere, Raül Bobet, que ha desplegat al Pallars el seu projecte Castell d’Encus.
Ramon Roca desgrana cadascuna d’aquestes empreses, n’entrevista els responsables i, sobretot, acosta a través de vivències aprofitables tots aquests exemples a aquells que vulguen seguir-ne el camí. I ho fa amb humanitat i amb l’ofici que durant quatre dècades ha cultivat amb coneixement.
L’autor conclou l’obra amb esperança, la gran paraula que justifica un recull d’exemplaritats: “El patrimoni natural, històric i cultural ha de marcar el camí cap a l’evolució econòmica i empresarial d’aquestes contrades. Una evolució que demana tenir més autoestima i creure en les possibilitats de debò que brinden aquestes terres, que són moltes, sobretot perquè al Pallars tenim un gran ventall de possibilitats, molts tresors. Hi ha muntanyes, rius, paisatge, agricultura, ramaderia, agroindústria, turisme aliments de proximitat, neu,. esports d’aventura, sostenibilitat, senderisme, aire net, salut, vida, capital humà, innovació… I futur, molt futur. Força Pallars!”
