La inflació als Estats Units té un caràcter molt diferent del que patim a Europa. La crisi que a una banda de l’Atlàntic és de demanda –massa estalvi acumulat ha accelerat en excés l’economia– a l’altra és d’oferta –les circumstàncies geopolítiques han disparat el preu d’un producte clau que ha escalfat en cadena tota la resta de l’economia–. Per tant, seria senzill defensar que les seves conseqüències són també diferents. Quan l’economista en cap del gegant de la consultoria financera UBS Paul Donovan exigia fa només uns dies a la FED que “aclarís que l’excés de beneficis empresarials està accelerant la inflació”, doncs, mantindrem que això passa allà, i no aquí. Tot i això, els organismes públics avisen del contrari: mentre les dades de l’Agència Tributària apunten a una pujada del 10,1% en els marges de negoci, el Banc d’Espanya reconeix que aquests “es troben a nivells propers als del 2019”, abans de la pandèmia; molt abans de la guerra a Ucraïna i la crisi que n’ha sorgit.
Les diverses patronals de l’Estat reiteren que “ningú té més ganes d’apujar els salaris que els empresaris”, però és la conjuntura qui no ho permet. Enmig d’una guerra foquista pels convenis col·lectius a Catalunya i amb els marges a l’alça, però, sembla estrany defensar que ambdues parts del diàleg social volen assegurar les rendes del treball. Els serveis ja han anunciat un procés vaguístic, mentre que importants parts del secundari –el metall o la construcció– han estat a punt d’esclatar o encara poden fer-ho. Qui és el que té ganes, doncs, d’apujar els salaris?
Les giragonses del discurs salarial arriben a tots els racons del conflicte salarial. Diuen que una pujada de les retribucions posaria en risc la continuïtat de les empreses; però molts convenis obren la porta al fet que un negoci en males condicions econòmiques se’n despengi. Diuen, també, que una actualització dels salaris als nivells de la inflació seria una hecatombe, i tenen raó. Per això els treballadors industrials catalans proposen augments del 3 o el 4%, la meitat de l’IPC avançat del setembre –reclamacions rebutjades fins al punt del conflicte a ja diverses taules de negociació col·lectiva, val a dir–.
Diuen, empresaris i especialment caps pensants del coneixement econòmic, que el treball deixarà de ser un factor decisiu, i per això val menys. Si ara la tecnologia ho és tot, qui la faci funcionar, necessàriament, té menys valor. Però no és el món del treball qui aprofita qualsevol tribuna per lamentar la manca de professionals. És innegable que hi ha un gap entre les demandes d’un mercat laboral que aspira a la productivitat i l’oferta formativa postobligatòria; una aposta clara per l’FP esdevé en aquest àmbit imprescindible. Caldrà veure, quan aquesta escletxa es tanqui, quina és la resposta de les rendes del capital. Un mercat laboral de tècnics superiors exigirà molt més del que part de la indústria, i fins i tot els serveis, paguen ara. Amb lògica.
En un món postconflicte, és comprensible el vici d’afirmar que tothom ha d’anar a una, empresa i treball. I en una munió de casos pot ser, fins i tot, cert: el propietari d’una pime i els seus empleats tenen segurament més diferències amb el fons immobiliari que els apuja el lloguer del local que no pas entre ells. Però en un ambient d’agudització de les converses al diàleg social, la crida a la verticalitat és contradictòria. Si davant la crisi econòmica empresa i treball han de ser un bloc unit, pactin perquè així sigui. Si hi ha empreses en risc de caure per l’augment dels salaris, negociïn perquè tinguin sortides específiques. Si les tensions al lloc de treball fan trontollar sectors sencers en una economia fràgil, tanquin convenis. I si no troben talent, facin cas al líder del món lliure –curiós que tingui això sentit–: paguin més.
