El govern espanyol acaba d’anunciar un primer paquet de mesures que intenten fer front a les conseqüències de les inundacions a les comarques centrals del País Valencià. Aquesta capacitat de reacció correspon a l’Estat, perquè és l’únic que té prou recursos i prou competències per activar-la. Pedro Sánchez ha concretat la primera ajuda en 10.000 milions d’euros, distribuïts en múltiples conceptes: ajudes directes, rebaixes i ajornaments fiscals, aportació del Consorci de Compensació d’Assegurances…
Els afectats de la Plana de Requena-Utiel, la Foia de Bunyol, les Riberes i l’Horta Sud pateixen encara un xoc en què les prioritats ara són tan bàsiques com localitzar els desapareguts, recuperar l’aigua i la llum, netejar de fang els baixos i els carrers, i rebre assistència bàsica sanitària o alimentària. Passats aquests primers moments el suport que ha articulat el govern de l’Estat serà absolutament determinant per recuperar un mínim de normalitat: mobles, electrodomèstics, habitatges, instal·lacions, vehicles destrossats han de ser reparats o substituïts perquè els afectats puguen recuperar una part bàsica de les seues vides.
S’ha de reaccionar davant una incapacitat política que va multiplicar els efectes de la devastació i que es va cobrar moltes més vides de les que s’haurien perdut amb una reacció ràpida i eficaç. S’ha d’exigir al govern de la Generalitat valenciana i al de l’Estat que reconeguen la responsabilitat que els correspon davant un caos que s’ha allargat massa dies. Aquestes responsabilitats no són idèntiques -la bifurcació que pretén el president Carlos Mazón és injusta-, perquè la proximitat i les competències de prevenció i resposta són i eren bàsicament de la Generalitat. La insolvència en l’actuació política ha de dirimir-se penalment davant els tribunals, perquè la negligència ha tingut un cost enorme en vides.
Si la responsabilitat en la prevenció i la resposta davant la pluja i les inundacions requeien principalment en la Generalitat, l’eficàcia en la distribució d’ajudes i en la planificació de la recuperació de l’economia valenciana és cosa de l’Estat. En aquest sentit i en coherència, Mazón ha avançat aquesta setmana que la Generalitat destinarà 250 milions d’euros en ajudes directes als particulars i als ajuntaments afectats i n’ha reclamat 31.402 a l’Estat. Sorprèn l’exactitud en la suma. Un govern que ha estat incapaç de reaccionar davant una catàstrofe anunciada ara es capaç d’omplir un full de càlcul amb una precisió que arriba quasi als cèntims.
Siga com siga, és obvi que Pedro Sánchez té el seu propi sistema de còmput i, sobretot, de control de la despesa. El president del govern espanyol no acceptarà que siga la Generalitat qui dirigesca a partir d’ara tot aquest procés ni supeditarà al seu control els ministres implicats. En primer lloc, perquè la insolvència sobre el terreny de l’executiu de Carlos Mazón ha quedat demostrada de manera macabra i segonament perquè serà el govern de l’Estat qui haurà de respondre d’aquesta desviació pressupostària i de les conseqüències que se’n derivaran.
El juliol passat un informe de la Comissió Europea alertava dels “elevats nivells de deute públic i privat” de l’Estat espanyol, demanava més control en la despesa i fins i tot concretava les mancances detectades en punts tan precisos com “els baixos nivells d’inversió en innovació i desenvolupament”. La UE exigeix als Estats que, després del llarg sotrac de la pandèmia recuperen l’objectiu de dèficit, que ara situa en el 3 per cent, i la reducció del deute públic fins al 60 per cent del PIB. Espanya el fixarà aquest 2024 en el 106’5 per cent i superarà el 3 per cent quant al dèficit.
Hi ha respostes polítiques molt diferents -fins i tot enfrontades- davant aquestes exigències, però, en tot cas, desatendre-les comporta una resposta que afecta els fons d’inversió i ajuda comunitaris.
Deu mil milions d’euros no són cap broma. I encara menys considerant que aquest primer paquet farà curt, molt curt. Els imprevistos econòmics es paguen car. Es por atribuir la bona marxa de l’economia espanyola als encerts de la política econòmica de Pedro Sánchez. No fer-ho seria injust. Però també se li pot atribuir una alegria en la despesa pública que ara complica enormement una situació catastròfica que ha afectat una part molt limitada del territori i la població de l’Estat.
