La mesura estrella per posar fi a la precarietat a l’estat espanyol és el pacte de rendes. Una mesura que ha de canviar radicalment el comportament de l’economia del país i que ha de fer augmentar la productivitat arreu del país. A priori la mesura sembla ideal, però amaga la gran perversió, i error, que l’estat porta reproduint des de fa més d’un segle, com quan durant la Primera Guerra Mundial Espanya va entrar en una gran crisi inflacionària per culpa d’una mala redistribució dels recursos, en definitiva per culpa de l’avarícia d’uns pocs. De fet, m’atreviria a dir que si visquéssim en un estat seriós aquesta gran mesura radical per donar la volta a l’economia no s’hagués plantejat mai, vindria implícita en la manera de fer de la societat i dels empresaris.
Si es pensa més enllà del benefici propi, a tot empresari li interessa pagar sous més que dignes als seus treballadors, fins i tot per pur egoisme. No descobriré la sopa d’all si dic que com més diners tingui la classe mitjana del país, més consum es podran permetre les llars i, de retruc, els empresaris acabaran guanyant més diners, no és que sigui un oracle, només segueixo les lleis de l’economia de mercat que ens regeix amb mà de ferro.
El problema dels últims anys a l’estat, curiosament des que José Luis Rodríguez Zapatero digués que Espanya estava “a la Champions League de l’economia mundial”, ha estat que els empresaris han mirat excessivament pels seus beneficis i la seva butxaca a tot preu. Retallades de personal, caiguda dels sous mitjans oferits… La llista és llarga. Quinze anys després, quan li veiem les orelles al llop, quan constatem que el cost de la vida és molt més elevat que la mitjana dels sous és quan ens emportem les mans al cap i intentem tancar el pacte de rendes. Un pacte que, en definitiva no deixa de ser una manera de dir que ens comprometem a augmentar els sous de la classe treballadora per augmentar la productivitat. Dit de forma bonica a millorar la redistribució de la riquesa.
El cas és que si el país no hagués estat dominat per una colla de personatges que l’únic que buscaven era l’enriquiment d’una sèrie de persones segurament no s’haurien fet unes reformes infernals que van condemnar a la classe mitjana treballadora a un empobriment progressiu del qual ara estem recollint els fruits. Els joves no poden marxar de casa, la gent no pot consumir tot allò que es necessitaria i els salaris són tan baixos que posen en risc un sistema de pensions que acabarà per fer fallida l’aparent estabilitat econòmica d’això al que li diem Espanya.
En resum, el pacte de rendes és una mesura que serviria per maquillar el resultat d’un partit que hem estat perdent durant els 90 minuts, amb la peculiaritat que no sabíem que l’estàvem perdent. Perquè quan la carta de drets socials europeus marca que el salari mínim d’un país ha de ser el 60% del salari mitjà i a l’estat aquesta xifra són 1.080 euros no és una qüestió de fer un pacte de rendes, és qüestió de fer un canvi radical de plantejament. I és que si seguim així la situació acaba amb un únic camí, la ruïna de la classe mitjana del país, abocant Espanya a l’economia més semblant a la medieval que es recorda en molt de temps.
Amb la discussió del pacte de rendes, i tot el que implica, hi ha una cosa que queda molt clara i és que un cop més, però, haurem de donar la raó al qui fou canceller alemany a principis del segle XX, Otto von Bismarck, i a la seva famosa frase sobre l’Estat: “Espanya és el país més fort del món: els espanyols porten segles intentant destruir-ho i no ho han aconseguit”.
