La candidata de Sumar, Yolanda Díaz, ha centrat el tret de sortida de la seva campanya electoral entorn de la promesa de sortir una hora abans de la feina. “Arribar una hora abans a casa ens millorarà la vida”, ha afirmat. I és evident, de la mateixa manera que encara viuríem millor si la jornada electoral es reduís a la meitat… o a zero.
Aquesta discussió és perillosa perquè Díaz sap que les polítiques laborals de qualsevol país tenen dues potes: l’equilibri entre les millors condicions de conciliació possible i la sostenibilitat del teixit econòmic. La palanca que permet treballar menys i alhora no enfonsar les nostres pimes i grans empreses és un vell conegut de tots nosaltres: la productivitat, curiosament absent de l’argumentació de Díaz sobre treballar menys i cobrar el mateix. Tot i que Díaz disposa d’aquesta informació, també sap que la majoria de potencials votants no entenen quines són les raons concretes per les quals no es pot treballar menys i cobrar el mateix – possiblement pensin que es deu a una qüestió d’usura corporativa, perquè es parla poc sobre la baixa rendibilitat del teixit empresarial espanyol i el lideratge del nostre país en els rànquings de concursos de creditors i fallides. Així doncs, l’estratègia electoral consisteix en explotar elements de màxim populisme aprofitant el desconeixement del votant sobre com funciona l’economia, i si acaben participant de nou en una coalició de govern (fet que sembla improbable segons les enquestes) ja llençaran les culpes de l’incompliment al PSOE.
Si la candidata Díaz hagués volgut incloure l’element de la productivitat en aquesta conversa, li hauria resultat complicat justificar que, essent la productivitat mitjana de la Unió Europea 100, Espanya estigui ubicada en 94,2 (6 punts per sota la mitjana en dades de 2022) mentre que França es troba en 111, Itàlia en 105, Països Baixos en 107 i Alemanya en 102. També és molt difícil entendre l’encaix de la proposta de Díaz si fem un cop d’ull a l’evolució de la productivitat a Espanya els darrers sis anys, de 102 punts el 2017 fins a 92 punts el 2021 degut al fort impacte de la pandèmia, superior al de països veïns degut a la sobreexposició d’Espanya al turisme i hostaleria. Si ho analitzem en termes de Productivitat Total dels Factors (PTF), entre l’any 2000 i l’any 2021 – dues dècades! – no només no va millorar a Espanya sinó que va caure un 14,7%. Les perspectives de futur no són millors, amb els sectors de baixa productivitat en ascens i els sectors altament productius en descens, i a les portes de la jubilació de la generació ‘baby boom’ que requerirà un alt nombre d’hores cotitzades dels treballadors en actiu a fi de poder absorbir les seves pensions.
En una campanya electoral on es tractés el votant com a persona adulta, s’explicaria l’impacte negatiu que té sobre la nostra qualitat de vida el fet de liderar per darrere els rànquings de productivitat entre els països avançats. Es parlaria sobre quins camins i eines tenim per poder augmentar la productivitat: de quines maneres podem decrementar el pes de sectors de molt baix valor afegit (l’Espanya dels bars i restaurants) en pro d’indústria avançada i teixit productiu basat en el coneixement; com ho podem fer per automatitzar processos a les nostres empreses i digitalitzar de debò l’empresariat espanyol (més enllà de repartir xecs de 10.000€ perquè les micropimes tinguin pàgina web, que és el plantejament que s’ha estat executant fins ara)… En definitiva, si es tractés el votant com a persona adulta, seria impensable plantejar la nostra qualitat de vida personal i familiar com si fos una qüestió abstracta, totalment deslligada de quin model econòmic tenim com a país i a què es dediquen les nostres empreses. Però els vents de la campanya electoral bufen en una altra direcció: cobrar per no treballar i instaurar el dret a fer una canya a les cinc de la tarda.
