Per bé que esperada, la notícia de la victòria de la ministra socialista Nadia Calviño en la seva candidatura a la presidència del Banc Europeu d’Inversions ha creat molt ressò. És una victòria pel govern de Pedro Sánchez atesa la competència per aquest lloc, on hi havia altres candidatures com la de Margarethe Vestager, comissària europea de competència. L’èxit és particularment rellevant si fem un cop d’ull a la pobra trajectòria espanyola arreu de posicions de lideratge europees, molt per sota dels homòlegs francesos, alemanys i italians amb excepcions honroses com l’actual figura de Josep Borrell al capdavant de la diplomàcia europea.
El Banc Europeu d’Inversions és una eina a disposició dels 27 estats membre de la UE. Contràriament al que molta gent pensa, el BEI no es nodreix del pressupost comunitari (és a dir, de la recaptació per impostos) sinó que accedeix als mercats internacionals de capitals talment com un banc, i gestiona aquest actiu i passiu per a projectes de gran envergadura i potencial perfil de risc elevat que serien massa difícils de digerir per la banca tradicional i pels esquemes d’emissió de bons estatals. L’any passat, el BEI va concedir préstecs per un volum total superior als 72.000 milions d’euros, aproximadament la meitat dels quals es van dedicar a qüestions relacionades amb la sostenibilitat i la transició energètica, elements que continuaran tenint un protagonisme molt rellevant durant el mandat de Calviño atesa la gran necessitat de capital per implementar grans projectes d’energies renovables, emmagatzematge energètic, desplegament de la xarxa de punts de recàrrega per a la mobilitat elèctrica, reformes a edificis institucionals per a incrementar-ne l’eficiència energètica, electrificació de flotes…
Alguns dels projectes concrets que la nova presidenta Calviño es trobarà en marxa són la nova terminal de l’Aeroport de Palma de Mallorca i de Verona a Itàlia, l’impuls d’una fàbrica de microxips experimental a Alemanya, una nova universitat de ciències de la salut a Romania, la renovació del clavegueram de Brussel·les o la participació en el risc d’impagament dels préstecs concedits per Caixabank a pimes amb dubtosa qualificació creditícia. Com es pot veure, els interlocutors del BEI són tant administracions estatals com regionals, banca tradicional, grans empreses i empreses semipúbliques com Aena o Renfe.
Així les coses, sorprèn per una banda l’enfocament de la campanya de la presidència de Calviño i les reaccions institucionals a la seva victòria. El BEI és una institució europea que ha de ser estrictament neutral: la seva tasca de repartiment de préstecs i fons ha d’obeir a l’anàlisi de cadascun dels projectes, de la seva capacitat de retorn, de l’estudi de riscos i de la priorització d’eixos de política pública, com pot ser el cas de la descarbonització que comentàvem anteriorment. Assumir que, pel fet de tenir una presidenta espanyola, Espanya tindrà condicions preferents o major accés als fons del BEI implica de facto assumir el fracàs de la seva funció d’anàlisi de riscos i de projectes amb criteris objectius i independents. És l’expectativa política que es complirà la famosa dita de “quien parte y reparte se lleva la major parte”, un plantejament força impropi del que hauria de ser una banca institucional.
La relació d’Espanya amb el BEI ja és francament exitosa: un de cada set préstecs concedits per aquesta institució durant el 2022 va tenir destí Espanya, tot i ser un dels 27 països que hi tenen accés. Fins i tot en termes ponderats per PIB o per població, Espanya està sobrerepresentada en el volum de finançament obtingut. En aquest context, encara resulta més sorprenent l’expectativa d’un millor tracte a Espanya, com si fos racional aspirar a que més d’un 14% del volum operatiu del BEI es destini a Espanya tot i suposar aquest país entorn d’un 10% del PIB de la UE27 i un 10,5% de la població de la UE27.
