Gairebé tots nosaltres ens hem topat alguna vegada amb els famosos llibrets de color groc de la col·lecció …for dummies – un popular compendi de manuals introductoris a una gran diversitat de disciplines, des d’informàtica fins a economia, biologia o matemàtiques. Aquests llibres estan generalment ben estructurats i són un bon aliat per a les situacions en les quals cal una immersió express en una àrea de coneixement desconeguda. És una llàstima que dins d’aquesta col·lecció no hi hagi un exemplar dedicat a explicar quatre pinzellades bàsiques sobre com es comporta l’oferta i la demanda, i l’impacte que aquesta interacció té sobre els preus que paguem pels béns i serveis: és un concepte senzill, que pertany a la primera lliçó de la primera assignatura de qualsevol disciplina econòmica, però que no sembla que hagi arribat al món de la gestió pública. Si fos així, potser s’hauria actuat per evitar la degradació del mercat de l’habitatge fins al punt que es troba actualment arreu de l’Estat espanyol i molt especialment a Catalunya.
Segons Reuters, Alemanya tancarà el 2023 amb una caiguda mitjana dels preus de l’habitatge superior al 5,5%, i fins i tot més – gairebé un 10%! – a grans ciutats com Berlin. Al Regne Unit s’observen caigudes similars, amb un ritme de baixada de preus tan ràpid que no s’havia vist els darrers catorze anys. Arreu d’Europa, de mitjana, els preus de l’habitatge han caigut un 1,7% només el segon trimestre d’enguany. A l’Estat, en canvi, el primer semestre de 2023 ha augmentat entorn d’un 6,5% el preu de l’habitatge, marcant nou trimestres consecutius amb augments del 3% cadascun d’ells. L’explicació d’aquesta anomalia europea genera absolut consens entre tot el món econòmic i els experts immobiliaris: a Espanya no hi ha prou oferta immobiliària per satisfer la demanda. Si bé en termes absoluts hi ha moltes propietats en venda i en lloguer, existeix un ritme constant d’abandonament de la perifèria per concentrar-se a les grans ciutats coincidint amb el relleu generacional, i a les grans ciutats no s’està absorbint aquest flux degut a barreres burocràtiques, regulacions urbanístiques estrictes i absència total de nou parc públic d’habitatge.
Aquesta situació empitjora per moments i comença a presentar un risc real de malestar social. Segons un estudi recent del portal immobiliari Fotocasa, de mitjana els joves necessitarien concentrar tots els seus estalvis durant catorze anys per poder fer front a l’entrada d’un habitatge en propietat, una xifra que baixa a deu anys en cas dels majors de 35. Com que aquesta dinàmica força a optar pel lloguer enlloc de la compravenda, i el lloguer està fortament tensat (i en retrocés) a causa del topall legal dels preus i a la inseguretat jurídica actual, el problema filtra fins arribar cap a les habitacions a pisos compartits, que han augmentat el seu cost un 86,5% (és a dir, gairebé s’han doblat) a Catalunya entre 2015 i 2023. Les xifres contrasten amb l’estancament dels salaris, que tan sols han augmentat un 3,4% al llarg de l’última dècada, la qual cosa implica que calgui dedicar de mitjana gairebé un 60% del salari per fer front al cost de l’habitatge a Catalunya, contrastant les magnituds mitjanes.
Si existís un llibret d’oferta i demanda for dummies, la solució potser quedaria més clara: els preus de l’habitatge s’han descontrolat a les ciutats catalanes i espanyoles perquè hi ha molta gent que hi vol viure. Existeix una única manera d’alleujar aquesta tensió, que és facilitar l’augment d’habitatges, ja sigui relaxant la normativa urbanística (encara cal construir a Barcelona un pis de 100m2 per cadascun de 60m2 a una nova finca per tal de no excedir la densitat màxima, una herència de quan es considerava que qualsevol unitat registral de menys de 80m2 era un infrahabitatge i que no té sentit en el moment actual), flexibilitzant la reconversió de baixos locals en habitatges (de nou, encara que compleixin els criteris arquitectònics, no es pot fer a Barcelona si la finca ja ha assolit la densitat màxima) o apostant decididament per un parc d’habitatge públic equiparable a la mitjana europea. Si no s’executa res de tot això i alhora s’afegeix més gasolina al foc de l’oferta ja tensionada, obligant als promotors a cedir pisos a lloguer social – la qual cosa dificulta que les promocions tinguin beneficis i desincentiva la construcció d’obra nova – o fixant el preu màxim de lloguer per llei, els preus entren en un espiral de pujada sense frens.
