Les ironies sobre el Ministerio de la Suprema Felicidad de Venezuela es compten a milers. Aquesta curiosa estructura institucional ha despertat tota mena de burles i ‘memes’ en basar el seu funcionament sobre la premissa que la felicitat és decretable a cop de llei; que la riquesa i el benestar es poden imposar amb una regulació. A pesar de la broma fàcil que aquesta concepció del món pot suscitar, el cert és que la política occidental – i la catalana i espanyola no n’és una excepció – cada vegada incorpora més pinzellades d’aquest punt de vista.
Ho hem vist amb qüestions com la regulació per llei del preu màxim de lloguer, que a algun estratega li ha semblat una solució ben senzilla i evident: si fixem un preu màxim de 500€/mes, l’habitatge és accessible per a molta més gent i problema resolt. L’enfocament també s’ha deixat notar amb les pensions públiques: si les revaloritzem a raó de l’IPC en un entorn d’elevada inflació, els sèniors no perden poder adquisitiu i tothom content. Qüestions com que la revalorització de pensions sigui a costa de generar un dèficit estructural i creixent i un deute públic que no es podrà retornar mai passen a segon pla. Analitzar si un topall als preus de l’habitatge pot desincentivar l’oferta i acabar eixugant el mercat de pisos disponibles per a llogar és propi d’economistes de mal averany.
El clima polític espanyol segueix avançant en aquest espiral de forma imparable. L’última entrega ha estat la reducció de la jornada laboral a cop de llei, de quaranta hores a trenta-set i mitja. El rerefons d’aquesta decisió és el convenciment que és optatiu treballar més o treballar menys; en altres paraules,s’assenta sobre la base que totes les empreses es poden permetre jornades laborals més curtes perquè l’impacte en costos serà absorbible pels seus marges de benefici, o en cas contrari no tindran cap problema en augmentar els preus de venda per repercutir el major cost laboral. Però això realment és així?
Si bé la jornada màxima era fins ara de quaranta hores setmanals, molts convenis i polítiques empresarials particulars tenien definides jornades de mitjana inferiors a la màxima permesa. Si analitzem les dades al respecte, podem observar com el sector de l’administració pública és el que acumula un major percentatge de jornades inferiors a la màxima (el 94% de treballadors públics treballaven menys de 37,5 hores setmanals) tot seguit del sector financer i d’assegurances (on el 89% treballa menys de 37,5 hores setmanals), el sector educatiu i el d’informàtica i telecomunicacions. En general estem parlant de sectors o bé públics o bé d’alt valor afegit – en el cas dels sectors públics no hi ha cap pressió de costos perquè es pot finançar el marge negatiu amb l’emissió infinita de deute públic, i en el cas dels sectors d’alt valor afegit es gaudeix d’elevats marges de benefici que permeten el luxe de tenir uns costos laborals elevats sense patir per la capacitat de repercutir-los o absorbir-los. En canvi, a la cua d’aquesta estadística hi trobem el sector de les feines de la llar (on un 97% d’assalariats treballa prop de 40 hores setmanals), el sector de l’hostaleria (on un 94% treballa prop de 40 hores setmanals) i el sector de l’agricultura (amb un 91% de treballadors complint una jornada propera a les 40 hores setmanals). El fil conductor és evident: sectors de poc valor afegit, on la pressió pels baixos costos és important i que no tenen capacitat de repercutir un augment de costos en els preus de venda. Si augmenta notablement el cost salarial del sector primari s’agreujaran els problemes ja existents: un elevat grau d’automatització i una competència molt agressiva d’importació càrnica i de fruita i verdura d’altres geografies amb costos salarials molt inferiors, que erosiona la competitivitat de la producció alimentària espanyola i en provoca la destrucció empresarial.
La solució a aquest entrellat és actuar sobre les causes – en aquest cas, intentar disminuir el pes relatiu dels sectors de baix valor afegit com hostaleria i agricultura per d’altres de major valor afegit com indústria avançada i tecnologia – i no sobre les conseqüències, que és la durada de la jornada laboral mitjana. El Ministerio de la Suprema Felicidad no ha funcionat: les lleis que decreten un context de gran benestar per a la ciutadania no es compleixen. El que es compleix són les polítiques públiques que promouen el context en el qual es pot desenvolupar espontàniament aquest benestar.
