Des de fa uns quants mesos, la intel·ligència artificial acapara titulars i converses. Si bé aquesta no és una disciplina nova, els avenços dins del paradigma que s’ha batejat com a intel·ligència artificial generativa han suposat un salt significatiu que permet crear contingut com articles, informes, correus electrònics, presentacions de diapositives i imatges a partir d’una instrucció, tot produint un resultat sovint indestriable del que podria elaborar un humà havent-hi dedicat unes quantes hores o dies més.
Quan apareix una tecnologia disruptiva, les primeres setmanes i mesos es viu una prova de concepte col·lectiva. Ens mostrem sorpresos per unes noves capacitats que poden semblar sortides d’un relat de ciència ficció, però que més enllà de la fascinació, no sembla que tinguin una aplicació concreta i significativa pel nostre dia a dia. Aquesta va ser la mateixa dinàmica que descriuen els relats de les primeres setmanes i mesos després de la democratització d’Internet: era fascinant poder descarregar a temps real un contingut que havia penjat algú de qualsevol lloc del planeta, però la manca de continguts i aplicacions concretes feia difícil imaginar l’abast de la tecnologia i de quines maneres podria condicionar el nostre entorn. Quan les tecnologies disruptives es nodreixen de continguts i s’apliquen a la resolució de reptes concrets del nostre dia a dia, es desbloqueja el potencial real d’aquestes tecnologies i es produeixen grans guanys de productivitat i eficiència – de fet, existeixen múltiples estudis acadèmics que relacionen els grans increments de productivitat dels sectors d’indústria i serveis entre 1997 i 2007 amb l’aplicació d’Internet a cadascun dels reptes específics del nostre dia a dia. Dit d’una altra manera, Internet va ser el fonament que va permetre posteriorment desenvolupar les eines que van crear el valor afegit tangible pel nostre dia a dia personal i professional, des de disposar d’un software de gestió empresarial (ERP) que connecti a temps real diferents filials d’empreses a diferents geografies fins a tenir programes de videoconferència que permeten tenir trobades virtuals amb clients o proveïdors internacionals amb molta més freqüència que el que podia ser factible agafant un avió.
Tot just fa uns dies hem començat a veure de quina manera es pot materialitzar el fonament de la intel·ligència artificial generativa en aplicacions que tinguin una utilitat específica. Per exemple, Microsoft ha anunciat la funcionalitat Copilot pels seus programes Word, Outlook i PowerPoint, que permet generar una presentació de diapositives sencera de forma totalment automàtica a partir d’un document escrit de diverses pàgines; redactar correus electrònics a partir d’una instrucció d’un parell de frases i fins i tot combinar diversos suports, com per exemple generar una taula resum de pros i contres de diversos proveïdors a partir dels correus electrònics d’oferta de cadascun d’ells, o adaptar una plantilla de contracte legal a un escenari concret a partir de les dades rebudes per correu electrònic. Tal com va passar els anys immediatament posteriors a l’aparició d’Internet, és precisament ara quan podrem identificar casos concrets en els quals una tasca feixuga que fa uns mesos podia ocupar-nos una setmana sencera es podrà fer en poques hores, a partir de la base elaborada per la IA i del filtre de qualitat que cadascun de nosaltres hi haurem de posar. Tot plegat permetrà, amb tota seguretat, un altre salt d’eficiència per a les indústries més intenses en gestió del coneixement.
Quan es produeix un canvi disruptiu que provoca que algunes tasques que abans exigien deu hores ara es puguin fer en vint minuts, les organitzacions han de respondre en forma de reestructurar llocs de treball i tasques i assegurar que segueixen essent competitives en el nou escenari. La cruïlla on ens trobem precisament ara, a punt de que la intel·ligència artificial generativa comenci a produir guanys tangibles d’eficiència, genera respecte: un estudi de la consultora McKinsey basat en enquestes a alts executius que van tenir lloc fa un parell de setmanes detecta que els canvis organitzacionals que caldrà implementar en aquest àmbit són la seva primera preocupació, fins i tot per davant del context macroeconòmic incert o les tensions geopolítiques en plena invasió d’Ucraïna. La incertesa i por que detecten els alts executius probablement estigui també relacionada amb una qüestió més àmplia: Occident fa com a mínim tres dècades que avança en l’externalització de la manufactura cap a països amb menor nivell de vida mentre potencia les feines relacionades amb la gestió, finances, coneixement i recerca. Es comença a traçar un horitzó on una part significativa d’aquestes disciplines cognitives estigui fortament assistida per eines d’intel·ligència artificial, disminuint notablement la necessitat d’intervenció humana a totes elles, mentre que l’automatització en processos físics com la manufactura segurament anirà a una velocitat inferior. En conseqüència, les grans potencies occidentals podrien patir tensions d’oferta laboral en un major grau que les regions on les feines són menys cognitives i més físiques – o bé aprofitar la major eficiència per incrementar la intensitat de la recerca, investigació i gestió corporativa. Comencem a pensar-hi.
